75 anys d’Ocine

Ha plogut molt des que el pare d’en Narcís Agustí va inaugurar la seva primera sala de cinema a Olot. Permeteu-me que us en faci una petita pinzellada.

Eren temps de postguerra i tot costava molt. El bloqueig que estàvem patint també afectava el setè art. Les pel·lícules estrangeres amb molta sort arribaven a l’Estat espanyol al cap d’un parell d’anys. Aleshores, hi havia dues censures: la de l’Església catòlica i la de l’Estat espanyol.

En pel·lícules com ara Gilda, la cúria ja “feia de les seves” amb una qualificació de 4, la qual cosa volia dir “greument perillosa”, però si parléssim de pel·lícules com per exemple El milagro de Fátima, aleshores passàvem del 4 a l’1, cosa que volia dir que era “especial per a tota la família”. En el cas de films patriòtics com és el cas de Franco, ese hombre, aquestes pel·lícules eren d’“interès nacional”.

Fins ben entrats els anys seixanta, anar al cinema era tot un esdeveniment. A la província de Girona, hi havia més de dues-centes sales.

Cal agrair a la família Agustí que, tot i les moltes dificultats del moment, ha sabut estar “al peu del canó”, lluitant contra les adversitats, per tal que la meravella del setè art arribi a bona part de Catalunya, l’Estat espanyol i l’estranger.

I com a gironins podem estar ben orgullosos que Ocine sigui una de les exhibidores punteres de tot l’Estat espanyol. Que la força us acompanyi. Per molts anys!