A la tres
I Bèlgica és el problema?
És molt bo, aquest Xavier García. Ahir la justícia belga va tornar a servir una plantofada a la justícia espanyola (“Passi el que passi això és una galtada a sa justícia espanyola”, deia Valtonyc) i el líder del PP català en treu una conclusió magnífica: “Bèlgica s’ha convertit en un problema per a la UE.” És molt bona, aquesta. No es pot pas negar que García té sentit de l’humor. I que ha fet tot un esforç per empassar-se el clatellot de la justícia belga. Perquè, no ens enganyem, ha sigut un clatellot d’una dimensió descomunal. Perquè la condició de Josep Miquel Arenas, Valtonyc, no és pas la dels exiliats polítics catalans; Valtonyc a Espanya ja va ser jutjat i ja va ser condemnat: a tres anys i sis mesos de presó (això és a entrar-hi) pels delictes d’enaltiment del terrorisme, amenaces, calúmnies i injúries greus a la corona. I la justícia belga els ha dit que res de res, els ha esmenat de dalt a baix: ni injúries a la corona, ni calúmnies, ni enaltiment del terrorisme, ni de res de res. Simplement, el jutge de Gant (una ciutat preciosa, tot sigui dit) ho ha considerat llibertat d’expressió, un terme que no sé si apareix al diccionari de la RAE. Quina conclusió en va treure, però, ahir, Xavier García? “La decisió de la justícia belga posa en evidència que Bèlgica s’ha convertit en un problema per a la UE”, i va definir aquest país com un “refugi de delinqüents d’Espanya que trenca l’esperit de la UE”. Diu García que Bèlgica és “un país poc fiable, poc seriós i poc responsable”. Suposo que el cònsol belga en pren nota, de tot plegat. I em pregunto, és clar, què pensa García sobre Alemanya (on la justícia va decidir no extradir Puigdemont pels delictes de rebel·lió i sedició), i sobre la justícia escocesa (que va deixar en llibertat sense fiança Ponsatí quan aquesta hi va arribar). Són Escòcia i Alemanya països “poc fiables, poc seriosos i poc responsables”? I Suïssa, Xavier, que ha acollit Rovira i Gabriel, és també “un refugi de delinqüents”? Jo m’ho faria mirar, quan ja en van tantes, de plantofades, i de tants llocs diferents. Em pregunto si el sap, Xavier García, l’acudit aquell del que circulava per l’autopista en direcció contrària.