Tribuna
La construcció de l’enemic
Fa un any dels infames crits de “A por ellos”. Des de sempre hi ha hagut certa catalanofòbia a la resta de l’Estat, però no en el grau d’agressivitat i confrontació com els que portem vivint des de fa més d’un any. Per arribar a aconseguir que una part de la societat espanyola cridi un “a por ellos” o vulgui premiar la policia que va colpejar ciutadans requereix una tasca de construcció de l’altre, en aquest cas els catalans independentistes, com algú que perd característiques humanes i es transforma en un enemic. Aquest exercici de transformar un grup social en “l’enemic” fent oblidar els elements que l’humanitzen i els fan sentir propers, forma part de tot exercici de construcció de “l’altre” com algú que hem de considerar diferent. El racisme, la xenofòbia, la marginalització de les minories sempre s’ha basat en aquest tipus d’exercicis. Ara mateix una part de la societat espanyola ho aplica amb els catalans independentistes.
Aquest exercici és intencionat. Els ciutadans de qualsevol societat democràtica no els agrada que reprimeixin les llibertats polítiques dels seus veïns, ni que la policia faci càrregues contra ciutadans pacífics. Ens trobem que molts mitjans de comunicació i part de l’aparell de l’Estat han fet un exercici de construcció de l’enemic per generar aquest alienament entre part de la ciutadania espanyola cap als catalans independentistes.
Paraules greus i gruixudes com “cop d’estat”, “sediciosos” o “colpistes” han ajudat a crear aquest clima de fòbia cap als independentistes. Si en lloc de ser ciutadans fent desobediència política i civil, reivindicant un dret democràtic, se’ls dibuixa com a actors d’un cop d’estat, és molt més fàcil acceptar retallades de llibertats arbitràries, suspensió de drets cívics, empresonaments injustos o imputacions per delictes imaginaris. Tota aquesta construcció de l’altre facilita els abusos del poder. Així veiem que formes de sotmetiment que s’han utilitzat al llarg de la història amb les minories de tot tipus s’utilitzen avui amb la minoria nacional catalana.
També els independentistes poden sentir-se temptats de considerar una part de la societat catalana que és contrària al moviment independentista com “un altre” antidemocràtic. Reduir la preferència política de gairebé dos milions de catalans a quelcom simplista ens pot portar a aquesta creació de l’enemic. Però en els jocs de construcció de l’enemic són els poders fàctics de l’Estat els que en surten afavorits, el relat que volen impulsar és que no és un problema que té Espanya amb Catalunya, sinó un problema que tenim els catalans que estem dividits i confrontats. Ens agradi o no, el relat que ha de seguir fent l’independentisme és que fins i tot els catalans que no volen la independència formen part del poble de Catalunya. I no són cap enemic ni cap altre a qui antagonitzar socialment.