Verge rescatada

Els museus són com els icebergs: només exposen una petita part dels immensos fons que custodien a les reserves. El concepte reserva és precís: les obres emmagatzemades no estan condemnades eternament a la foscor sinó que es posen al servei dels estudiosos i en qualsevol moment es poden convertir en material d’una exposició temporal o, inclús, integrar-se en la permanent. A moltes, però, els acostuma a faltar passar un últim tràmit per entrar per la porta gran del museu: s’han de restaurar. Fa poc, Jesús Navarro, el director del Museu Jaume Morera de Lleida, em feia una reflexió que hauríem de fer tots: com és possible que no hi hagi com a mínim un restaurador en les plantilles de tots els museus? Al MNAC són un equip, però el volum de feina és immens. Més que res perquè restaurar és un llarg procés, cosa que va bé remarcar en aquests moments en què de qualsevol barbaritat se’n fa un titular a sis columnes als diaris (l’efecte Ecce homo). Al MNAC han retornat recentment l’esplendor a una marededeu romànica que va ingressar al Palau Nacional el 1920, d’origen desconegut però acotat al Pirineu occidental català. Abans d’intervenir-la, l’han estudiat a fons, li han fet anàlisis químiques, radiografies... per, finalment, restituir-li els seus valors primigenis. L’aspecte de la talla, amb el seu volum i la seva policromia autèntiques, sense cap afegit, ha reculat al seu temps, el segle XIII. I ja llueix a les sales del MNAC.