La república d’Aznar

En Xavi Fina deia ahir a la ràdio que Aznar té “alguna cosa no política que provoca les baixes passions”. És veritat. I aquesta és una sensació molt estesa i, sobretot, d’erupció molt immediata. Ara, per sort, ja han passat unes hores, els dits de molts recuperen la seva posició normal després d’haver simulat asfíxia i el rictus facial retorna a la distensió (no així el seu, que està en mode de pausa permanent). Superada aquesta fase visceral i d’anàlisi exprés, ara hom es veu capacitat per filar una mica més prim i més enllà. És evident que el cas Gürtel i la caixa B del PP era el menys important en la compareixença de dimarts. L’oposició va anar a fer-li una esmena a la totalitat del seu mandat i ell va anar a presumir-ne. I no només això, sinó que –i ara ve la part gruixuda– Aznar va exposar el seu particular programa electoral sobre com veu les coses a l’Espanya del 2018. Va dir colpista a Rufián (ERC), bolivarià a Iglesias (Podem) i corrupte a Simancas (PSOE). El seu vell i reeixit lema de paro, despilfarro y corrupción actualitzat amb la incorporació de la carpeta sobiranista. Quan passi la crítica i la mofa a Aznar, convindria no menystenir-lo perquè és l’únic capaç de pensar i executar una estratègia per salvar Espanya una generació més: que acabi sent una república. Més enllà de l’ego de voler ser-ne president, Aznar té assumit que l’única manera de renovar l’adhesió a l’espanyolisme és fer-ho sense monarquia. I tampoc cal menystenir la jugada. Sense anar gaire lluny, una república pot desactivar aquella part de la població catalana que li cal a l’independentisme per acabar de ser majoritari: aquella que potser ja en tindria prou amb un règim renovat i ja no li faria falta un nou estat. I un cop ungit cap d’estat, Aznar ja va deixar clar dimarts com executaria aquesta presidència republicana. I atenció perquè a la supèrbia marca de la casa se li hauria d’afegir, en aquest cas sense objecció, la legitimitat que li donaria ser escollit per les urnes i no pels gens.