…I al final, un caputxino

Aquest estiu a Alemanya hi ha (o hi ha hagut) una autèntica psicosi de desastre climàtic pel temps que hi fa (o hi ha fet): calorades importants, escassetat de pluja, incendis mai vistos, escalfament general. Alguns diaris han tingut un bon tema recurrent per a les cròniques estiuenques, i es veu que han aconseguit esverar encara més el personal, que no havia vist mai un estiu tan eixarreït. El Berliner Zeitung, en un article a primers d’aquest setembre deia clarament que ja no hi ha manera de refredar la Terra, que ja no es pot fer res per netejar la pol·lució atmosfèrica, que els símptomes són alarmants i els efectes, irreversibles. I que per això no plou (a Alemanya), per això ens ofeguem i el panorama és desolador; avancem a tota bufa cap a la destrucció total.

Per aquests nostres verals sembla que la cosa no s’ha pintat tan negra: es tractava d’un estiu amb dies més calents del compte, amb més suor, amb més emprenyaments. Ja se sap que, quan més rica materialment és una persona (o un país), més necessitats té i, per tant, més cabòries, més obsessions. A Itàlia, un savi astrònom ha dit que la matèria, tard o d’hora, està destinada a convertir-se en pasterada. Fins l’invisible protó, arribarà un moment en què ja no podrà mantenir-se íntegre i llavors totes les matèries existents formaran un sol engrut, no hi haurà diferències de temperatures ni de forces de gravetat. La matèria no podrà moure’s d’un punt a l’altre de l’espai i tot quedarà perfectament immòbil. Passaran segles de segles, oidà, però alguna de les etapes ja les hem encetat: avui parlem català, però els nostres besnets parlaran anglès, no existiran sardanes ni festes nacionals, hi haurà un únic detergent i s’hauran acabat les cuines regionals, tothom menjarà el mateix. No es distingirà un esquimal d’un sicilià, la publicitat serà el verí de la homologació universal i els mitjans de comunicació, la copa on ens beurem el verí. L’astrònom italià diu que ha observat atentament Júpiter i que la Terra també arribarà a ser el que és ara el planeta més gran del sistema solar: un immens caputxino, aquella escumosa crema que sura per sobre el cafè i que tan bo (i tan car) fan a Itàlia. Ves on porta observar tant els planetes. Hauríem de revisar la sentència, sí, però condemnar Galileu per haver inventat la ullera còsmica, i no pas per haver descobert la rotació terrenal.