De set en set
Alcaldables
Festes de la Mercè; Barcelona es mou. I treuen el cap les eleccions municipals, a vuit mesos de la consulta. El cap i casal com a prova del nou del que pot passar al país, en unes eleccions que serviran molt més que per a la tria d’alcaldes i alcaldesses.
L’alcaldia de Barcelona és una joia molt preuada, amb gran autoritat sobre la geografia catalana. No n’hem de fer escarafalls, quan la plaça Sant Jaume és el punt d’encontre del poder i contrapoder del país. Governar la ciutat dona prestigi suficient per incidir en el dia a dia de molts municipis i, a la vegada, atrau la mirada d’un món que contempla els moviments del país.
No és gens estrany que Ada Colau proclami la irrenunciable candidatura, malgrat no estar en el millor moment, molt influenciat per la incapacitat de definició del projecte dels comuns. Tot i això, el col·lectiu segueix enfortint la marca local, no obstant la poca solidesa de la proposta nacional. Els comuns Barcelona poden resistir al cúmul d’errors dels comuns-Podem Catalunya?
I s’albira la gran batalla. Manuel Valls segueix desfullant la margarida, amb uns Ciutadans que no tenen prou clar si donar-li confiança. És un bon candidat? Temo que qui el voldria com a contrincant és la mateixa Ada Colau. Esquerra ha mogut peça amb encert i proposa Ernest Maragall com a cap de llista, una manera de treure Bosch i a la vegada presentar un nom de prestigi. Els socialistes dubten de Collboni i els hereus de Convergència no saben gaire amb quin nom es presentaran i si ho faran amb Neus Munté o Ferran Mascarell.
Encara, Jordi Graupera remena les cireres i tothom parla d’unitat en unes eleccions on s’explicitarà la desunió. Festes de la Mercè: a la recerca del millor alcaldable.