El cas Valtònyc

En aquest dia de la Mercè –festa oficial del cap i casal de Catalunya– voldria aprofitar per comentar un cas que considero que va molt més enllà de la tradicional repressió contra les demandes catalanes de signe autodeterminista. No hi ha cap dubte que l’anomenat “cas Valtònyc”, el cantant/raper mallorquí de nom Josep Miquel Arenas condemnat per la Audiencia Nacional espanyola a tres anys i mig de presó per unes lletres de cançons, segons aquest Tribunal excepcional representa quatre delictes importants: enaltiment del terrorisme, amenaces, calúmnies i injúries greus. Doncs bé, com que Valtònyc va poder fugir a temps cap a Bèlgica, un tribunal de Gant ha dictaminat que no hi ha cap delicte, atès que es tracta d’un cas en què es fa ús de la llibertat d’expressió. Tot i que la sentència del cas Valtònyc encara no és completament ferma, ja es pot dir a hores d’ara que es tracta d’una victòria dels drets fonamentals davant una justícia espanyola massa polititzada i, a voltes, molt arbitrària. Cal remarcar que la llibertat d’expressió és una qüestió bàsica de tota democràcia que pretengui ser-ho. La llibertat d’expressió, juntament amb la justícia social, la igualtat d’oportunitats, la sensibilitat mediambiental o la no-discriminació per raons de sexe, raça o religió, és un tret fonamental de la democràcia europea que va renéixer de les cendres del totalitarisme després de 1945. De fet, si segueixen per aquest camí tan accentuat d’autoritarisme neofranquista –incrustat dintre de la superestructura de l’Estat espanyol– Bèlgica (sobretot Brussel·les) i potser també Suïssa i Escòcia es podrien convertir en llocs clau, santuaris de la llibertat catalana i de l’antiautoritarisme integral, i uns símbols de la democràcia plena. I, sisplau, que no es diguin més bestieses ni atzagaiades tals com que arran d’aquest “cas Valtònyc” la UE té u problema amb Bèlgica: és exactament el contrari; és a dir, que l’Estat espanyol –malgrat els canvis de govern i les mocions de censura– continua amb determinades institucions i determinats interessos oligàrquics, tot exercint una influència nefasta en el conjunt de la política i la societat, com si encara ens trobéssim en els anys setanta, en ple franquisme tardà. No oblidem que la llibertat d’expressió és el veritable ADN d’una Europa veritablement civilitzada, avançada i, per damunt de tot, democràtica.