Placentia, 1941

La badia de Placentia, a Terranova, va ser el marc en què el president dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre britànic Winston S. Churchill es van reunir l’agost de 1941 i van pactar una declaració conjunta per donar a conèixer principis comuns a les polítiques de tots dos països. Convé recordar que el punt tres d’aquell pronunciament, que es coneixeria com a Carta de l’Atlàntic, deia que tant els EUA com el Regne Unit “respecten el dret de tots els pobles d’escollir la forma de govern sota la qual volen viure, i desitgen que els drets sobirans i l’autogovern siguin retornats a aquells que n’han estat privats per la força”. Ho recull el mateix Churchill a les seves memòries. Evidentment, parlaven dels països subjugats per Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial, però no deixa de ser suggeridor llegit amb ulls catalans entrat el segle XXI. Ara que s’acosta el primer aniversari del referèndum del primer d’octubre, s’escau recordar la importància d’estar al costat correcte de la història, que no és altre que el dels valors democràtics que es van salvaguardar el segle passat, i de confrontar aquests valors amb els romanents franquistes, és a dir, dictatorials, que sobreviuen en les estructures d’estat espanyoles, en algunes mentalitats que hi nien, des de la judicatura fins a la corona, passant per la policia i l’exèrcit. Tal “país bananer” tenen por jutges i magistrats de semblar a ulls de la justícia europea. Com no ho ha de semblar si envien porres a dialogar amb votants, si s’inventen delictes a quilòmetres de distància, si tenen presos polítics, si disparen míssils per error contra països aliats, si fan cua per anar a venerar Franco, si compren màsters com qui va al mercat, si en diuen cultura de matar toros a pleret, si jutges en actiu comparen l’independentisme amb el nazisme. Respectar el dret de tots els pobles d’escollir la forma de govern sota la qual volen viure, dèiem. Algú creu que deixaran de negar la poblitud catalana?