Opinió

Vuits i nous

Maria Callas al cine

“Un drama tan intens com les òperes que va interpretar

He anat a veure el documental Maria by Callas, centrat en la cèlebre soprano. El cine era ple: els que ens hi congreguem sempre per veure òperes en directe o en diferit emeses des del Covent Garden, el Metropolitan o la gran caravel·la de Sydney. Si l’emissió és en diferit els entreactes són obviats i la projecció pot durar unes dues hores. Si és en directe en dura tres o quatre. A les pauses, la gent surt al vestíbul. Alguns piquen quatre patates fregides o unes crispetes al bar. Mentrestant, al foyer del teatre original, circula el caviar i el xampany i s’imposen els vestits llargs i les corbates. Bé: de corbates, cada cop menys. La CUP ha entrat a sac als grans coliseus operístics. El Parlament català marca la moda a tot el món. La internacionalització del procés es nota també en això. Al cine, de corbata no n’hi ha cap perquè als cines s’hi ha anat sempre de qualsevol manera. Veure un òpera en viu als teatres que he mencionat, o al Liceu, és com llegir un llibre amb tapa dura i repujats. Fer-ho al cine és consumir l’edició de butxaca. El so no és el mateix. El paper, tampoc. La càmera s’acosta als cantants i n’ofereix primers plans. És la lupa dels pobres: al Liceu es fan servir binocles de nacre.

Som tots d’edat provecta. Avis alliberats: a aquella hora els nets que han tingut a dinar i que han fet gronxar tota la tarda als gronxadors del parc ja són amb els seus pares o a dormir. Un m’explicava: “Un dia se’ns va convidar a dinar la filla, la mare dels nens que nodrim cada dia; ens va dir: «Sempre és així? No tornaré pas més.»” Potser és comprensible que els joves no assisteixin a aquestes sessions. De totes maneres, jo a la seva edat ho feia. Sempre anava al cine, hi fessin el que hi fessin, i com més difícil millor. També a conferències, i sempre era el més petit de tots. Ara no hi veig cap jo, mal m’està dir-ho, i perdonin la introspecció.

No sabia o no recordava que Aristotelis Onassis hagués abandonat la Callas en plena relació amorosa per optar per Jacqueline Kennedy. Em pensava que havien trencat abans. El documental s’ho fa venir bé per reproduir en aquest moment una carta que la soprano havia enviat al milionari. Si no és la carta més apassionada de totes les que s’han escrit, mereix figurar en qualsevol antologia del gènere epistolar amorós. Al públic se li escapa una llàgrima i una imprecació: “Barrut Onassis.” S’hi reconcilia quan ell i ella es reconcilien també. Onassis està malalt i es mor. La Callas ho fa als 53 anys en un pis de París després d’haver recollit un ram de camèlies al jardí, segons l’intencionat muntatge del documental. S’encenen els llums. El públic del cine s’eixuga els ulls per la música sublim que acaba de sentir i perquè ha assistit a una òpera més dramàtica que totes les del Liceu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia