Tribuna
De l’àlbum personal de l’1-O
Demà es complirà el primer aniversari de l’1 d’octubre, una data que s’ha inscrit amb honor en el calendari històric de Catalunya i de la qual es fa impossible de sostreure’s en un article que es publica justament la vigília. Aquest primer aniversari s’escau en un entorn de processos judicials de tota classe, de records dolorosos de molta gent i d’imatges noves d’aquell dia que ens transporten la visió i les paraules dels policies que van venir a Catalunya per impedir el referèndum i per atonyinar la gent: una causa patriòtica espanyola que ells també volen commemorar amb orgull i que els ha fet mereixedors d’algunes condecoracions de l’Estat que enriquiran un full de serveis que consideren envejable...
Com que aquell dia va haver-hi tant de dolor, se’ns ha tenyit la data de connotacions d’angoixa i d’heroisme. En bona mesura, l’èpica i el sofriment s’han apoderat del record, com és comprensible. Però tothom té la pròpia vivència d’aquelles hores i no hauríem de menystenir el goig i el record amable dels col·legis que van obrir i tancar amb normalitat, plens de gent pacient de totes les edats que feia cua de manera ordenada amb una papereta entre les mans. Així va consumar-se una consulta popular que, més enllà del patiment de les víctimes, també va oferir una imatge al món dels catalans com un poble pacífic que simplement exercia un dret tan elemental com el de decidir el seu futur.
De les imatges positives n’hi ha una que és recurrent al llarg i ample del país: és el moment en què, com per art de màgia, van aparèixer unes urnes i unes paperetes que van sortir no se sap d’on, en mans de persones intrèpides que les havien sabut guardar dies i més dies sense dir-ho a ningú, amb un silenci i una reserva còmplice que fa esborronar. Les treien del maleter del cotxe, a vegades embolicades amb alguna manta o una bossa d’escombraries, davant la nostra incredulitat i sorpresa. Que això passés de manera simultània a absolutament tots els col·legis electorals de Catalunya, desafiant la policia i els serveis d’intel·ligència d’un Estat poderós ple de rancúnia, és una gesta col·lectiva que, per més que n’anem sabent cada dia més detalls, sembla literalment incomprensible. Per a mi, aquest moment de la matinada de l’1 d’Octubre i les mans enllaçades de punta a punta del país en l’Onze de Setembre de l’any 2013 són dos instants inefables que formen part del millor que ha succeït en aquesta part de món al llarg de tots els temps. Sigui quina sigui la sort que ens esperi en els anys que vindran, això ja ningú ens ho podrà prendre.
A l’àlbum de la memòria personal, com és lògic, hi ha altres moments especials. Per exemple, a les cinc del matí, mentre fem guàrdia gairebé a les fosques, veure com entren parelles que han preparat a casa sucs i cafè, pa de pessic i croissants, perquè tothom pugui fer un mos en aquella hora intempestiva, és una altra imatge que diu el millor de nosaltres mateixos. Algú havia pensat que potser ningú no hi pensaria, en aquesta mena de detalls, i va creure que valia la pena de preocupar-se de les necessitats dels altres. Si ho rumiem, és precisament així com ens voldríem sempre com a col·lectivitat, lluny dels cops de colze i l’individualisme ferotge que caracteritzen el nostre temps i que marquen massa sovint la nostra conducta envers els altres.
Permeteu-me finalment que aporti una darrera imatge personal, en aquest cas del que va passar a Igualada. Cap al migdia i primera hora de la tarda, va córrer per la ciutat, d’una manera insistent, el rumor que la policia continuava les seves batudes i tenia el projecte d’arribar-se també a casa nostra. Era perfectament creïble, vista la violència desfermada feia ben poc a diversos pobles de l’Anoia: a Montmaneu, per exemple, o a Sant Martí Sesgueioles, cap a les dues de la tarda. Finalment, unes hores més tard, es va resoldre concentrar totes les urnes a l’Ateneu Igualadí. Una gentada va anar-se concentrant al nucli antic de la ciutat, en els carrers adjacents, i de sobte van començar a aparèixer nois i noies que venien corrents enmig dels passadissos de la multitud que els aplaudia, aixecant damunt el cap l’urna dels seus col·legis respectius. Totes van salvar-se, tots els vots es van poder recomptar sense problemes i la temuda visita policial no va tenir lloc. El vídeo d’aquella cursa frenètica pels carrers, amb la gent enfervorida garantint la salvaguarda de les urnes, ens ha acompanyat ja per sempre més quan hem volgut rememorar les hores d’aquell 1 d’octubre inoblidable.