El volcà del currículum

Ara que hi ha hagut aquesta erupció de currícula creatius he recordat que a casa de la meva mare tenien un volcà. Si tu tens un volcà de 20.000 anys d’edat a 200 metres del mas on, envoltat d’un estol de dolces cosines maternals, passes els estius interminables de l’adolescència, vol dir que, en algun meridià del temps, hi ha un paradís guanyat. Al cros del volcà s’hi arribava després de travessar un camí ombrat per plataners que deparava la fuetejada que t’esperava quan de cop entraves entre aquelles parets de basalt porós com si haguessis aterrat en un altre planeta. El silenci esponjós i el cràter obert contra l’atzur del cel com si fos una lluerna, intensificaven la sensació de parèntesi en una època en què nosaltres, cadells encara distrets en el mer viure, desconeixíem aquestes paraulasses.

Qui digui que no ha inflat mai el currículum, o menteix o és Immanuel Kant. El meu avi s’havia quedat cec i anava desapareixent a trossos. Per culpa del sucre, li acabaven de tallar una altra cama. Aquell estiu, només d’arribar, em va dir que empenyés la cadira de rodes i que anéssim fins al volcà. L’avi em deia Lux. Es pensava que jo estava cridat a grans gestes. Per a ell jo encarnava aquest atàvic passamà de l’ànima familiar: l’impuls de (per)viure a través dels éssers que estimes. Al centre del volcà, en aquella quasi última tarda, l’avi em va dir que es moriria el pròxim hivern, feliç perquè sabia que el seu net era molt responsable, jugaria amb el Barça i seria un advocat eminent. En un sol instant vaig doctorar-me en expert en llindars. Vaig notar tots els vaixells fantasma alineats rere meu. I com un contrabandista vaig callar que havia fet rodó durant el curs i que duia algunes carbasses esponeroses. I vaig callar com un mort que ja no m’havien tornat a convocar per a la selecció catalana de futbol.