El millor i el pitjor

Ho hem vist, sentit i llegit en els reportatges dels últims dies, també als que ha publicat aquest diari: hi ha persones que encara no poden o no s’atreveixen a parlar amb normalitat d’aquell diumenge. Ha passat un any. 365 dies de l’1-O, la jornada inoblidable en què el millor va conviure amb el pitjor. El millor, la connexió creada als col·legis d’arreu del territori per fer possible que els catalans es poguessin expressar a les urnes després de mesos de preparació –des del govern i des de la societat– d’un referèndum a esquena de l’Estat. Pares, avis, famílies, amics, veïns... tots vetllant a les escoles habilitades com a punts electorals, facilitant la votació, protegint de forma cívica i pacífica el dret a expressar-se sobre el futur de Catalunya. Un exercici col·lectiu d’afirmació i refermament que l’executiu espanyol va interpretar com a desafiament i va intentar reprimir, sense èxit, per la força. Hi va haver més d’un miler de ferits, víctimes de la repressió policial.

L’Estat va exhibir l’1-O la cara fosca, el pitjor d’ell mateix. Els agents de les forces de seguretat espanyoles, en un dispositiu aprovat pel govern del PP, van voler aturar la consulta a cops de porra. La violència gratuïta i indiscriminada, amb escenes de crueltat que encara estem descobrint, formava part d’una estratègia del terror que es pretenia dissuasiva. Si hi ha cops, no hi haurà vots, pensaven. El fracàs espanyol va ser estrepitós. I a ulls del món.

Ni disculpa, ni autocrítica. L’Estat continua defensant una actuació que va obrir un esvoranc de dimensions colossals entre Catalunya i Espanya. L’1-O va ser un punt d’inflexió. Hi ha consens sobre això entre unes formacions independentistes que, un any després, difereixen en el full de ruta per implementar el mandat polític sorgit de les urnes. La situació és complexa, amb exiliats, presos polítics i el judici en l’horitzó. El millor seria refer la unitat estratègica, consensuar al màxim el pla de futur entre partits i entitats. L’escenari que cadascú vagi a la seva és, sens dubte, el pitjor.