Sergi Pàmies

El gran mestre del conte curt, Pere Calders, va dir en una ocasió que el conte el tens o no el tens. Que una novel·la es pot treballar, que et pot créixer un personatge, que, tot de sobte, l’argument agafa un rumb diferent, etc. Però el conte no: el tens o no el tens. Encara que, naturalment, el treballis i el refacis.

Acabo de llegir la darrera obra de Sergi Pàmies, L’art de portar gavardina, que és una recopilació de tretze contes curts, amb l’aroma a què ens té acostumats: sarcasme, ironia, contradiccions divertides, troballes sorprenents i altres coses per l’estil.

Però en aquest recull Pàmies és diferent: hi ha afegit un element que li era absent, la tendresa, la sensibilitat. Com si hagués arribat a la seva maduresa narrativa –sense menyscapte de l’obra anterior–, però hi ha elements que emocionen. I aquest és un Pàmies que no ens era freqüent. Em refereixo al llibre en general, però en concret al conte Nadala maternofilial, en què, malgrat la ironia, que és inseparable de l’autor, ens explica coses de Teresa Pàmies que m’han emocionat. Hi vibra un sentiment, no llangorós ni antiquat, sinó autèntic.

A mi no m’entusiasma el romanticisme (qualsevol que m’hagi llegit ho sap prou bé), ni crec en solemnitats ni en principis inamovibles. I tanmateix, tinc dèria per l’autenticitat dels sentiments. Quan ho són de debò, donen al relat una calidesa difícil de trobar d’una altra manera.

L’estil de Pàmies és depurat, no gens farragós. Li encanta no posar noms als personatges –cosa que passa en diferents ocasions en aquest recull–, no creu en solemnitats ni en abrandades onades de pànic, d’amor o de temor. És autèntic, hi llisques sobre una superfície que saps dura però no la notes, la duresa. En diuen tensió superficial i ha fet molt de mal als nadadors que es llancen de cap a l’aigua amb mala fortuna.

M’encanta aquest llibre, que llisca, entre ironies i tremolors feliçment fugaces. Creieu-me: llegiu-lo.