Toquem els sous

Una anècdota, potser apòcrifa però versemblant, narra que un dia que Henry Ford explicava les bondats de la mecanització i l’estalvi en temps i mà d’obra que suposava la producció en cadena, algú el va interpel·lar preguntant-li qui compraria els cotxes que fabricava si es prescindia de tants assalariats. Una interpel·lació curiosa tenint en compte que Ford és popularment conegut pel fet de ser l’artífex de la “democratització” de l’automòbil i que el seu lema era que els empleats havien de poder adquirir els vehicles que produïen. Les estadístiques més recents indiquen que el creixement de la despesa en consum final de les llars a l’Estat ha caigut vuit dècimes l’últim trimestre i que el seu ritme ha reculat als nivells de fa un any. És perillós, no tan sols des del punt de vista social, per descomptat, sinó també des de l’econòmic, ignorar l’existència cada cop més angoixant de treballadors pobres, gent amb feina (per definir-ho d’alguna manera) que no perceben prou salari per dur una vida digna. I també dels que han vist escurçar el seu sou sense que, ara que l’economia es refà, es vegi compensat el seu sacrifici, reclamat en el seu moment en pro de la “devaluació interna”. I la responsabilitat recau de manera directa sobre unes corporacions que han perdut l’oremus per engruixir els guanys aprimant la massa salarial de manera recurrent o mantenint-la en mínims. Aquest és un dels riscos més grans que tenim de recaure en dissorts passades i en una veritable –aquesta sí– fractura social.