Les imatges que hem vist

Amb tot el que ha passat a Catalunya des del 20 de setembre del 2017 fins avui, que finalment des de l’independentisme s’hagin produït dues manifestacions amb moments de tensió com les que vam veure el dissabte 29 de setembre i el dilluns 1 d’octubre, és un miracle gandhià que costaria de trobar en cap altra societat del món. On s’és vist un moviment polític, constituït en majoria política des del 2012, les reclamacions del qual (tan desenraonades com un referèndum acordat, que és el que s’estava demanant de forma oficial i solemne des del 2012 i que encara a dia d’avui la seva cúpula dirigent no s’amaga que és, en el fons, el que es voldria com a millor solució) hagin estat bloquejades i menyspreades de manera sistemàtica, s’hagi colpejat de forma massiva la seva població desarmada i pacífica quan intentava protegir col·legis electorals en un dia d’infàmia i victòria, s’hagi enviat a la presó o a l’exili els seus líders socials i polítics amb arguments jurídics inventats, s’hagi perseguit judicialment i mediàticament els seus mestres, alcaldes, periodistes i opinadors tan sols per haver criticat aquella policia, se’ls retiri els seus símbols de la via pública i pateixin agressions de la ultradreta, s’hagi impedit que investissin president qui havien votat i s’impedeixi que el govern que van escollir pugui exercir el programa amb què es va presentar, i que fins i tot es vulguin fer homenatges als policies que els van apallissar; que un poble que ha viscut això continuï movent-se en el terreny de la protesta pacífica i només s’hagin produït un parell de manifestacions amb escenes de tensió, és un autèntic miracle democràtic.

Des de l’independentisme alguns han renyat manifestants per haver donat “la imatge que ells volien”. Em perdonaran, però la imatge que he vist és la de gent que no es resigna que el seu govern i el seu Parlament continuïn atrapats en les pressions de jutges i fiscals i les amenaces de 155, i que, com més se’ls ignori, més alt voldran cridar.