De reüll
Festa al Prado
El Museu del Prado està a punt de celebrar, a partir del 19 de novembre, els seus 200 anys d’història. El programa commemoratiu, que s’allargarà durant tot l’any que ve, fa goig. No podia ser d’una altra manera, tractant-se d’una de les pinacoteques més grans del món. Als actes del bicentenari hi destina 12,5 milions d’euros. El seu director, Miguel Falomir, es queixa amargament que bona part d’aquesta quantitat s’haurà de sacrificar del pressupost ordinari perquè el govern ha sigut garrepa amb la inversió extraordinària que es mereixeria un esdeveniment com aquest. Falomir denuncia que el Prado està infradotat. Comparat amb institucions europees de la seva dimensió, té tota la raó. Però no sé com hauríem de qualificar llavors la situació del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i ja no diguem la del teixit d’equipaments petits i mitjans catalans i espanyols. Gestionen misèria per tirar endavant el dia a dia, sovint amb dificultats inclús per pagar la factura de la llum. Els números per veure qui està realment infradotat són aquests: el Prado mou 46 milions, 14 dels quals els hi ingressa el Ministeri de Cultura; mentrestant, el museu de capçalera de l’art català ha de fer miracles amb 15,5 milions, dos d’aquests, finançats amb diner públic estatal. Per a la celebració del centenari del MNAC encara falta temps. Serà el 2034. Veurem en quin estat hi arriba. Tant econòmic com... polític, és clar, que d’aquí venen els mals.