A tot drap

L’altre dia vaig sentir algú que deia que trobava a faltar la velocitat del segle XX. Ara la gent viu amb el coet al cul, interceptada fidelment per tot i a qualsevol hora. No tenim temps de badar, ni d’avorrir-nos, ni de llegir, ni de meditar. Marcats per la immediatesa, mirem capítols de sèries en cadena mentre responem Whatsapps, posem una safata llastimosa de menjar preparat al microones mentre pengem un post a Facebook sobre un àpat que no és ni nostre, i fem caca mentre controlem Instagram. Nempabé, que diuen al l’Empordà. La mainada és incapaç d’asseure’s a mirar una pel·lícula de més d’una hora. Es distreuen, tant els carda agafar una tauleta, guixar un paper o rosegar una galeta. Desconnecten per connectar-se, sense transició, a una altra cosa. Després els ve la gana: però a mig dinar ja estan tips i la cadira els crema el cul. Abans passàvem estona rebobinant una cinta de casset amb un bolígraf o fent fotocòpies d’un llibre a la biblioteca. Ara la vida se’ns escapa entre els dits com si fos de natura d’anguila. Als supermercats, els clients encomanen la seva urgència a les caixeres. Als centres de salut, els pacients no passen més de cinc minuts a l’interior de la consulta. La pressa mata. Hem de viure intensament, sí, no som pas immortals i cal lluitar contra el temps, però potser caldria desaprendre la velocitat imperant que ens desdibuixa i mirar de desterrar una estona la tecnologia en pro de líriques quotidianes com ara llegir, mirar les tonalitats de blau en les onades o pentinar el gat persa que has trobat en un carrer mentre llepaves les hores de sol.