Coca

August Coca i Poncem, un dels noms de poeta que em ressonen de sentir parlar d’Els jocs florals de Canprosa, una gatada superior, una divertida sàtira de Santiago Rusiñol que friso per córrer cap al TNC a veure ara, animat, més que engrescat per les impressions dels primers espectadors, guanyadors de pernil inclòs, d’aquesta “rediversió” de Jordi Prat i Coll.

Coca Poncem i Dolcet i Sucre, dos poetes, un de gras i un de magre, un de veu femellenca, l’altre molt mascle, l’un decadent, l’altre realista. Llegeixo les acotacions al text de l’obra que ara ha editat L’Avenç, juntament amb altres obres com L’hèroe, Llibertat!, El Místic, El bon policia, i La ‘merienda’ fraternal, sota el títol de Teatre polèmic. I és que l’estrena el 1902 d’Els jocs florals de Camprosa va ser tot un escàndol i va generar gran polèmica. Al llibre que ha editat L’Avenç hi ha la nota de Rusiñol responent a la polseguera, i defensant el seu amor per la poesia necessària, i carregant contra les imitacions poètiques per dur a les fires i casinos, i de la utilització política de la festa de la poesia. I això, a més, dit rient, en una comèdia: “Ja és prou gran Catalunya, ja és prou just lo que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les petiteses que tenen les causes nobles.” Com han fet tots els pobles, Rusiñol demana capacitat de fotre’s de les Bases de Manresa i els Segadors que no seguen, que “de sèrios es van tornant Marxa de Cadis”. Aniré al TNC a veure aquesta festa escènica d’un text que tampoc buscava transcendir, però que ja només amb les acotacions és pura delícia, com quan Rusiñol diu que “la roba de tots plegats ha de fer olor de poma camosa”, o que a l’escenari hi ha un llum amb “vidrets d’aquells que s’enduen els exploradors per enlluernar i enganyar l’indi”. Ganes de riure, i de sàtira, com la del ball parlat de Dames i Vells a Tarragona, amenaçat amb querella per Cs, o com la clàssica de les chirigotas de Cadis, que aquests en canvi aplaudeixen quan guillotinen Puigdemont. Riem i brindem per l’èxit de Camprosa.