La cuina càlida

A Una reivindicación del buen comer (Akal, 2012), l’enyorat amic Santi Santamaria deia: “La cuina amb valors ens pot ajudar a trobar el camí cap a la felicitat”, i afegia: “Per a mi, els sabors del menjar preparat a la llar, sense presses, amb amor, per i per als éssers estimats no té equivalent possible en cap restaurant del món.” El mateix Santi em parlava un dia de les seves visites a Can Mai Tanquis, a pocs metres de Can Fabes, a la plaça del Bestiar de Sant Celoni. Des d’aleshores s’ha convertit en una petita i sòlida referència personal que s’ha de visitar com a mínim una vegada a l’any i que mai no decep.

Situada a la part més antiga del poble, al nucli emmurallat medieval del barri de la Força, declarat i protegit com a bé cultural d’interès nacional, una de les cantonades de la façana de la fonda forma part de l’antiga muralla. Va ser l’habitatge i el taller del carreter Cruixent i, l’any 1937, el paleta Josep Clupés, Clapat, hi va obrir una taverna que va anar canviant de mans fins arribar a Joaquim Casas i a Teresa Oms, d’Arenys de Munt i d’Olzinelles, creadors de la nissaga Can Mai Tanquis. A mig camí de la ruta entre Barcelona i Girona i situat al centre del mercat setmanal dels dimecres, l’establiment va anar progressant i guanyant popularitat gràcies a la qualitat del vi i a la solidesa dels seus plats.

Avui és tot un referent. Manté el nom però, de manera paradoxal, a la tarda i els diumenges el trobareu tancat. Un pecat venial si tenim en compte que els esmorzars de forquilla són d’aquells “de tota la vida”, formats per sòlides i captivadores preparacions de cocció lenta i amorosa, fetes amb dedicació i material de primera qualitat, de les que demanen sucar-hi pa sense cap vergonya, la història i la vida al plat, de fet.

Can Mai Tanquis és una d’aquelles fondes que no han perdut cap dels elements que les han fet famoses al llarg dels anys: plats sense escletxes, un ambient relaxat i càlid, uns menús econòmics i variats, i un tracte personal que et fa sentir com a casa, saludant-te pel nom després de mesos sense veure’t. I tot això no té preu. Malfieu-vos de les crítiques que presumptes aprenents de crítics gastronòmics aboquen a la xarxa sense base ni criteri i amb tuf de rancúnia mal païda, feu la comprovació empírica en carn pròpia, deixeu-vos arrossegar pel plaer de menjar com anys enrere, aixoplugats per pedres centenàries, per persones afables, per la tradició del sofregit i de la picada i per salses untuoses i saboroses, i descobriu que un país és la seva cuina. Ja ho va dir Ferran Agulló l’any 1933 a Llibre de la cuina catalana: “Catalunya, tal com té una llengua, un Dret, uns costums, una història pròpia i un ideal polítics, té cuina.”