Amor gai i cocaïna a Vox

La dreta mai s’ha caracteritzat per ser gaire oberta de ment. I si milites a l’extrema dreta ha de fer feredat. Respecte per l’altre, diversitat o diàleg són paraules que queden fora del seu vocabulari. Ho van tornar a demostrar el cap de setmana passat, en un acte al palau de Vistalegre de Madrid, on el partit extremista va aplegar 10.000 persones. Això sol ja fa por. I més que hi hagués immigrants, perquè el partit de Santiago Abascal no va amb embuts: com si d’un petit Trump es tractés, ja avisa que a Espanya, primer seran els espanyols. Dels que venen de fora, ja veurem què en fan. Amb els catalans independentistes ja ho tenen clar: ens tenen reservat un bonic espai a les cunetes de les carreteres, per si algú es pensava que això del feixisme ja havia passat. Que Vistalegre s’ompli de feixistes sense complexos simplement vol dir que ara ja no s’amaguen darrere de partits suposadament demòcrates. Han perdut la por i, sobretot, la vergonya. L’explicació que es normalitzin, però, s’ha de buscar entre els partits pretesament constitucionalistes i entre els jutges que blanquegen el feixisme i persegueixen l’independentisme. Són els qui, en definitiva, els donen ales i els beneeixen.

Però quan ets d’ultradreta has d’anar amb compte amb qui fas servir, que segur que hi ha qui et riu les gràcies. El problema és quan en un acte d’aquestes característiques optes per amenitzar la vetllada amb una cançó feta per un artista d’esquerres i que a sobre no saps de què parla. És el que van fer amb el tema No puedo vivir sin ti, de Los Ronaldos, al míting de Vistalegre. Resulta que en realitat la cançó no parla només de la cocaïna, com mig Espanya es pensa i va reconèixer el seu compositor, Coque Malla. Resulta que la veritable inspiració va ser la vexació que van patir fa uns anys dos amics gais del cantant pel fet de viure amb normalitat la seva relació. Al final, resultarà que els de dretes no són tan rancis com semblen.