Octubre

Començo a escriure aquestes línies sota l’influx de la perplexitat. Un estat anímic arran dels darrers fets esdevinguts en el Parlament de Catalunya. Noti el lector que no estic perplex, sinó que el motiu d’aital influx m’abriga com si la qualitat d’aquesta condició es pogués distingir bé de l’individu afectat. Qüestió de disciplina, saber mantenir a ratlla l’adjectiu de la manera, i limitar-ne els efectes sobre l’objecte a meditar. Cal molta sang freda per tal de no deixar-se arrossegar per les pulsions d’una realitat massa escàpola, i evitar fixar cap opinió a ultrança.

Perquè quan el dubte impera i aquest és creatiu, tal vegada cal una distància anímica i contemplar en perspectiva el nostre singular moment històric. Un moment –això sí que ho tinc clar– que excel·leix en molt les picabaralles de carrer; i els parers i punts de vista com qui jutja sense emmarcar en la raó el context que ens condiciona. Hi ha quelcom més gran i superior que se’ns escapa: la història ens esclafa, i és tan gran la seva ombra que ens enfosqueix la perspicàcia. En línies generals, no sembla haver-hi pas ningú que vulgui adonar-se’n. Ningú que vulgui marcar un horitzó clar a fi de transcendir el càlcul generat per aquella immediatesa malaltissa que és l’anecdotari quotidià.

Sempre he cregut –el verb “creure” és fonamental en aquesta màxima– que tot es limita a la voluntat de poder. Per contra, la preocupació en els mitjans materials –o en la “base a eixamplar”– són meres excuses per eludir el rerefons i ocultar-nos la veritat. En aquest sentit, la meva idea de poder expressa la “possibilitat” d’anar més lluny d’unes barreres mentals que ens imposen des de l’exterior. Un poder que ha de ser l’expressió clara d’un “voler ser” comunitari. L’albir, en tot aquest assumpte, hi juga un rol indispensable.

Ho vaig dir en el recital de poesia organitzat el setembre proppassat a Berga, en suport a la República: “no podem oblidar-nos d’alliberar el país”. Resulta essencial l’exercici de memòria. L’oblit és la mort. Les nostres intencions en el darrer octubre eren unes altres. Entre poder i voler hi ha una estreta senda que connecta determinació i causa. En el seu magnífic Iconòstasi, el poeta saforenc Josep Maria Balbastre apunta en aquesta direcció en uns versos de gran calat: “T’hi jugaràs tot l’alè / et miraré venir, el pas desafiant / el teu cos vinclant-se / la meua mirada no vacil·larà / serà un perfum claríssim.” Desafiar la por, i reafirmar les conviccions. Renovar-les. Mantenir la fe com una força que commou el col·lectiu. Si cal des de la perplexitat i el dubte. Però que aquest estat no rompi el mètode. Els obstacles i el dolor són un veritable repte a la nostra solidaritat. Ens hem de posar a prova. Mirar enrere un darrer cop per no tornar mai més a un temps pretèrit.