Reflexió i reacció

A finals d’octubre de fa un any, les opcions per al govern de la Generalitat, després del referèndum de l’1 d’octubre i de l’aprovació al Parlament, amb reticències legals, de les lleis de desconnexió, eren dues: convocar eleccions o proclamar la independència. La primera no tenia risc de conflicte amb l’Estat i podia portar, des la visió de l’interès directe de l’independentisme, a una victòria electoral i, per tant, a l’increment del seu suport polític. La segona era apostar per una alternativa impossible, no hi havia base ni jurídica, ni econòmica ni social, per sustentar la declaració d’independència, i implicava posar en risc les institucions, el Parlament de Catalunya i la Generalitat, que el govern central podia suspendre amb estricta aplicació de la Constitució. Podia ser considerat políticament injust, però era legal. La declaració de la independència de Catalunya va ser seguida d’una suspensió d’aquesta declarada per la mateixa Generalitat; no es podia fer altra cosa.

Les conseqüències del fet van conduir a la suspensió de l’autonomia. El que va passar no era conseqüència de córrer un risc, era sotmetre’s a una certesa. L’independentisme va actuar amb una reacció irreflexiva... que possiblement va satisfer una voluntat d’afirmació, però va produir conseqüències negatives per a tots els ciutadans de Catalunya.

En situacions d’ebullició política com les presents, aquestes circumstàncies són habituals; més encara, són clàssiques. Es produeix un trencament entre els que ho volen tot ràpidament i els que volen modular els objectius en funció de l’entorn, les circumstàncies i les possibilitats. En la visió dels primers, demostrar el que es vol i mostrar intransigència en allò que es considera irrenunciable arrossega l’entorn, la seva tesi guanya força i acabarà imposant-se. Pels segons, seguir la via de la progressivitat és el bon camí, el risc de la via confrontacional no està justificada... A Irlanda aquest desacord va portar a la guerra civil el 1922. Collins, heroi de la independència i negociador amb el Regne Unit en nom del Sinn Féin, en va ser víctima malgrat la seva voluntat d’evitar-la... L’opció elegida ha portat al fet que molts polítics hagin estat empresonats, a la suspensió de l’autonomia i a una radicalització entre unionistes i independentistes.

Analitzats ara els avantatges i inconvenients, sempre és més fàcil fer-ho amb la perspectiva del temps; pocs mantindran que l’opció triada va ser la més favorable. L’opció de la progressivitat hauria evitat polítics empresonats, la suspensió per mesos de l’autonomia i reduït la radicalització entre uns i altres. És inútil especular ara sobre el que podia ser i no va ser, però cal utilitzar l’experiència i la reflexió quan sigui necessari optar de nou.

El president Torra ha declarat que en cas de condemna en els judicis als polítics acusats de rebel·lió i sedició, no ho acceptarà i portarà al Parlament la resposta política que caldria plantejar. L’alta probabilitat que la sentència condemnatòria es materialitzi portarà una situació paral·lela a la patida fa un any. Hi haurà dues opcions: enfrontar-se amb l’Estat obertament fins a l’extrem de desobeir, o resistir i portar el cas a instàncies judicials superiors a Europa per revocar la sentència. La primera portarà a una reacció de l’Estat de conseqüències previsibles, anul·lació de l’autonomia, acusació de rebel·lió als polítics que liderin la desobediència... La segona, a la resistència explícita dintre de la llei.

L’independentisme té força i base social, però no pot posar en risc les institucions de Catalunya ni portar l’acció política a un cul-de-sac sense sortida. No té cap avantatge ni per a la seva tesi ni per a la ciutadania en general. Més encara, és probable que una reacció de confrontació li faci perdre suport social. Cap acció contra les decisions i recomanacions dels lletrats del Parlament...

Si les tesis unionistes s’associen a l’estabilitat i proven de demostrar que l’independentisme està associat al conflicte i a la incertesa, i aquest no pot demostrar la tesi contrària amb fets, perdrà força. La constatació que perd suport social pot conduir-lo a la radicalització, la qual cosa crearia un cercle viciós en el qual aquesta pèrdua portaria a més radicalització i, per tant, a menys suport social... Hi ha una línia vermella que l’independentisme no pot passar: la violència i el desordre... L’unionisme ho sap i pot tenir la temptació de provocar-ho; la reacció ha de ser sempre reflexiva i moderada. L’experiència històrica de 1909, 1934, 1938 i de 2017 demostra via fets les nefastes conseqüències de les reaccions  irreflexives.