Un home espera

L’endemà que la fira Liber de Barcelona tanqués amb unes valoracions apoteòsiques, obria a Besalú, diuen que potser per última vegada per falta de suport, Liberisliber, una trobada d’editorials independents molt més modesta que aconsegueix, un cap de setmana a l’any des de fa quasi una dècada, que centenars de lectors visquin com una festa familiar el seu amor als llibres. A casa, l’esperem cada tardor amb frisança, i gairebé sempre trobem algun motiu per dilapidar-hi alegrement els estalvis que tenim. Aquest any, a la parada de l’editorial Cal·lígraf, hi vaig retrobar els Apunts inútils del poeta Virgilio Giotti, un llibre de fa més de tres anys que representa el millor que pot oferir una fira descentralitzada com aquesta: no se sotmet a cap llei de mercat, encegada per tot allò que és lleuger i nou; porta sòbriament enquadernat a dins un dels textos més meravellosos i trasbalsadors que hagis llegit en molt de temps; te’l serveixen en una traducció impecable, treballada com sempre amb estilet per Anna Casassas, i et regalen, com aquell qui res, un pròleg d’Anna de Simone, una de les millors expertes en literatura triestina, i un epíleg de Claudio Magris, tan feliç de sentir el seu estimat Giotti parlar en català, que no va voler ni cobrar els drets. Té més de tres anys, aquest llibre, ja ho he dit. Algú hi havia parat compte? Malaventurats!

Apunts inútils són les notes d’un pare que acaba de perdre els dos fills al front rus. Del cert, només rebrà la confirmació de la mort del fill gran, en un camp de presoners, el gener de 1946, la data en què comença a escriure un dietari que es prolongarà, amb llargs silencis, fins a 1955; del petit, la comunicació oficial no arribarà fins quaranta anys després de la seva pròpia mort. La incertesa sobre el destí d’aquest segon fill, per insensata que sigui l’espera, és el que el manté viu: potser algun dia tornarà. “Sentirem trucar fluix a la porta, / i serà ell. I rient i plorant / li farem petons i ell ens en farà.” Ho escriu en un dels seus poemes, però als apunts no es considera amb dret de covar cap esperança. “Avui, pel carrer, tot d’un plegat en Paolo se m’ha ficat a dins; he sentit el fet de la seva mort amb la violència d’una novetat.” No estem acostumats a llegir un home que plora els fills. Aquesta classe de dol sol estar reservat a les dones. El mateix Giotti se n’estranya tant, que només si l’esclafessin amb una mà, diu, aconseguiria vessar alguna llàgrima. Aquesta incapacitat per expressar el dolor és el que fa dels seus apunts un prodigi d’emoció pura, sense retocs emfàtics ni embelliments. És la pena sola, com un cuc, rosegant per dins tot allò que la vida, inexplicablement, encara li ofereix: un dia radiant, uns nens que juguen, el desig per una dona que passa.