Full de ruta
“I no va passar res”
L’any 2010 van liquidar l’Estatut i al cap d’uns mesos respiraven tranquils: “Doncs al final no ha passat res.” S’ho havien estat pensant durant quatre anys, però finalment es van atrevir a fer-ho, l’endemà d’una tarda de toros, contenint la respiració com ho fa el públic a la plaça just abans de l’estocada final, perquè, tot i el mareig i el cansament de la bèstia ferida, és el moment de fer-li front de cara i podria ser que s’hi tornés. Però no. Una manifestació, una mica gran, és cert, i res més. No n’hi havia per tant: “Al final, no ha passat res”, deien i escrivien amb fatxenderia, satisfets de com havien solucionat de manera resolutiva i unilateral el problema que els havia plantejat la societat catalana, i de l’aparent manca de resposta d’aquesta.
Però sí que va passar. Hi va haver un enorme moviment tectònic en el subsol de la societat catalana, on ja res va tornar a ser el mateix. Les bases del catalanisme es van tornar inequívocament independentistes i els seus líders van haver de virar el vaixell en una direcció nova i inexplorada. Molta gent que fins llavors es mirava amb distància o fins i tot amb rebuig la idea de la independència va sumar-s’hi davant del col·lapse de la idea d’una Espanya federal, oberta i respectuosa amb les seves minories culturals i nacionals. El sobiranisme va ocupar l’espai central i majoritari de la política catalana, i els vincles de pertinença a l’Estat i la identificació amb la Constitució van quedar ferits de mort.
Ara fa un any els aparells de l’Estat van engarjolar els primers presos polítics del procés, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i hem tornat a llegir i a escoltar la mateixa frase: “Van anar a la presó, i no va passar res”, celebrava ahir un articulista d’El Confidencial. Després de les fallides i impotents porres policial de l’1 d’octubre, la detenció dels Jordis va ser el primer acte repressiu concret de molts que vindrien després, amb el 155 inclòs, i la resposta a la repressió de la societat catalana era una incògnita. Però, segons ells, “no va passar res”. El mateix error, la mateixa miopia fatxenda i estulta del 2010. Malinterpreten que l’independentisme no tingui ara mateix un pla d’actuació sobre la taula i que la societat catalana sigui una societat allunyada de les bravates i de les reaccions immediates i descontrolades. Però el subsol està bullint més que mai. Els canvis importants sempre van per sota. Les conseqüències de la repressió seran a mitjà termini encara més contundents que les de l’Estatut. De moment, el trencament emocional de bona part de la societat catalana amb Espanya és avui més massiu i irreversible del que ho era fa un any. La idea d’Espanya com a país autoritari, el desprestigi monumental de la seva justícia, la col·laboració irresponsable dels seus mitjans i els seus polítics en el relat que dona cobertura a la repressió, formen un corrent d’opinió en bona part dels catalans que serà molt difícil canviar, si és que mai l’Estat decideix apostar per la via del convenciment i no la de la força. És molt possible que, sigui més tard o més d’hora, el sobiranisme trobi un nou full de ruta compartit o un moment d’oportunitat, ara amb més experiència i menys innocència. Però, mentrestant, qui mira les cendres sense fixar-se en les brases que cremen a sota continuarà sense veure ni entendre res.