‘Le man’

M’agrada com et mires els ulls blaus i diminuts del gatet que el teu amic custodia a la butxaca interior de la jaqueta texana amb folre de pèl d’ovella. També em commou l’emoció que et pren la comissura del llavi quan em mostres postals del teu país, amb aquella nostàlgia humida del llac que portes tatuat a la retina. Ets molt jove, i molt ardit, però ja tens el cor glaçat com un estany a 29 de gener. Ric quan fas servir una de les valves del musclo per fer les funcions de la forquilla a l’hora de pinçar el musclo següent, i haig de mirar cap a una altra banda així que reconeixes que un menjar concret –el pop a la gallega, les cues de gamba a l’all i les ostres amb llimona– és poesia a la boca. Aquesta teva boca que adopta la forma d’una u, i s’hi queda una estona, no pas per besar a ningú, que amb això ja ni hi penses, sinó en el precís instant en què despenges el telèfon i parles en la llengua que t’ha vist créixer, envoltat d’aigua turquesa, muntanyes nevades, civilitat i savoir faire. M’agrades quan prens una cervesa al sol i l’escut que et fa de pell s’estova una mica. Cremes per dins, com una fura, malgrat la glacera que els desenganys t’han fet a mida. T’agrada el color vermell, primari, sanguini, el to del planeta Mart, de l’amor i del dimoni, de la bandera, del fènix, dels tatuatges més vistosos. La vida et crida per megafonia. Reneix, no et torturis, camina, torna a brillar. Ens banyem dins dels ulls que ens rapten sense permís, però no pateixis: en alguns dinars a Plutó, el plural de piragua sempre serà canoes.