El brodat de la Salvació

Probablement no sabran de què els parlo. Un grup d’historiadors han publicat un llibre de 418 pàgines (45 euros), curull de bibliografia consultada, per certificar que el nostre Tapís de la Creació, considerat la més preuada joia de la Catedral, que té una antiguitat de mil anys, que havia servit de flassada als seminaristes pobres que dormien als altars de la seu, que va ser descobert a finals del segle XIX, que concita des de llavors les més enceses lloances i reconegut com a únic al món... Doncs determinen que no és pas un tapís, sinó que és un brodat, i tots els autors del llibre passen a dir-ne brodat i un d’ells –Carlos Mancho– en la introducció li canvia totalment el nom, que passa a ser “brodat de la Salvació”.

El bisbe ho beneeix en un breu pròleg, i no fa cap esment del canvi. Tot li està bé. Fenomenal. Ara només convindrà anar a les enciclopèdies, a les universitats, a Viquipèdia, i a les biblioteques i arxius de tot el món a dir-los que facin el favor de canviar el nom de Tapís de la Creació per “brodat de la Salvació”, perquè un grup d’erudits del segle XXI així ho han determinat, al cap de mil anys!

Tot primer, sembla que siguin ells qui han descobert que aquella peça és un brodat. Quina troballa! Ja figurava en molts llocs que el suport és de la mena d’un brodat. Era un fet conegut. La descripció que en fan ho deixa clar: “Teixit de llana tenyida i lli blanquejat. Brodat amb punts de tronc, suports tèxtils de llana tenyida, fets amb lligall de sarja i en rombes concèntrics. Colorants naturals d’origen vegetal.” Però és suficient un estudi com aquest per canviar-li el nom? Es diu que se n’havia dit “el drap”, quan encara no era reconeguda la seva vàlua. Ens estaria bé tornar-ne a dir “el drap”? En ocasió que l’emperador Carles V va reclamar poder-lo veure, fa cinc-cents anys, els historiadors varen assenyalar-li aquest matís? Quants elements hi ha al llarg d’aquest món la denominació dels quals no s’ajusta a la realitat actual lingüística? Per exemple: qui s’atreviria a canviar el nom al Duomo de Milà, si ara resultés que no és prou exacte?

Alguns dels autors del llibre són forasters, i és evident que han fet colzes sobre treballs anteriors, vista la bibliografia consultada. Però el resultat és que molt del que ara s’hi escriu era conegut i ha estat publicat per historiadors locals. No aporten gaires elements nous, i sí en canvi hi ha pàgines sobreres.

Malgrat tot, és meritòria la feina esmerçada i la documentació bolcada en el volum. No és gaire digerible per al públic, però un estudi no hi és mai de massa.