Talent en desús

En aquest país hi ha talent. Ho saben les multinacionals que hi inverteixen, malgrat totes les campanyes i la fugida d’empreses espanyoles –però el talent ha romàs aquí–; també ho saben els països on treballen els joves que han fet les maletes. Només cal comparar les competències i la carrera anterior al càrrec dels ministres i consellers dels governs de Madrid i de Barcelona. En general –perquè hi ha excepcions aquí i allà–, els d’allà s’han mogut per l’administració o la política, i poca cosa més –a part de tenir algun títol opac–; els d’aquí, alguns dels quals ja tenien un prestigi notable, presenten unes competències que els han permès treballar en l’economia productiva, cosa que poden fer després, sense necessitat d’unes portes giratòries que tant agraden allà. Fins i tot, alguns catalans que han volgut fer les espanyes, han inflat el currículum –deu ser per compensar el seu origen perifèric?–, mentre que d’altres s’han acabat apuntant a la colla majoritària dels espabilaos.

Els d’allà, no pas gràcies a les seves competències professionals, remenen totes les cireres i prometen quatre molles als d’aquí, promeses que tampoc no han de complir. Els d’aquí, malgrat les seves competències professionals, només poden gestionar escorrialles i, a més, tenen moltes possibilitats d’arriscar el seu patrimoni i fins i tot la seva llibertat. Una paradoxa injusta que es repeteix amb cada govern. Les competències es demostren amb decisions i resultats. Un currículum brillant, una cadira o un càrrec no garanteixen res. I una emoció tan forta –i comprensible– com la por pot anul·lar-ne les competències. Si no hi ha cap empresa que s’ho pugui permetre, molt menys un país. Si algú té por, que deixi pas. Esperar no és cap opció. Així ho han entès milers de joves.