Abraçar un nen

Escriure un article és una benedicció però també pot ser una tortura quan no trobes el tema o el to que creus que mereix el lector que et dedica el més preuat que té, el seu temps. I aquí el lector avui mereix una disculpa: aquest article no és per a ell, sinó per a un futur lector que ara té 8 anys. Quan Carme Chacón va morir, la teva mare, que tenia un espai com aquest i també vivia la lluita entre la benedicció de compartir el millor article i la tortura d’omplir-lo amb sensibilitat, ho va tenir clar. La premsa s’ompliria d’obituaris que relatarien l’ascens de Chacón, l’etapa de ministra de Defensa i la derrota davant Pérez Rubalcaba al PSOE, però el pensament de la teva mare va ser una obsessió aquella setmana: el seu article del diumenge 16 d’abril del 2017 versaria sobre Chacón, sí, però no sobre cap episodi polític que ella coneixia millor que ningú a Madrid, sinó sobre la fragilitat del sentiment de pèrdua d’un infant. Es titularia Abraçar un nen. “Parlaré del sentiment que provoca la mort sobtada d’una persona jove i mare. Sigui quina sigui, tant és la rellevància pública que tingui. I el que he observat és que davant el decés, a banda de l’esglai inicial, un dels primers pensaments que ha vingut al cap a la major part de dones és el seu fill. La necessitat de protegir-lo d’un dolor inevitable i, de retruc, l’impuls d’abraçar el teu fill, net, nebot o germà petit”, escrivia. A la teva mare li brillaven els ulls amb una lluentor especial aquella setmana, i eren encara més lluminosos quan l’endemà relatava l’abraçada que t’havia fet al vespre. Aquell article va ser per a ella la benedicció de qui pot compartir la intimitat amb el lector. “És per això que el dia que tots, homes i dones, davant la mort d’un pare o una mare tinguem com un dels primers pensaments abraçar i besar el nen que tens al teu costat, voldrà dir, Carme, que ja s’haurà avançat molt en l’educació en la igualtat”, concloïa l’article. Els lectors del diari, els millors lectors als quals un articulista pot aspirar i la mare ho sabia, disculparan que per un dia l’article no sigui per a ells i sigui per a tu, Jaume, que avui no el llegiràs. Com l’emocionaria a ella veure com veneres la seva targeta d’acreditació d’El Punt Avui al Congrés que ella mai havia d’ensenyar perquè ella era una institució. Si un dia pots llegir l’article de la mare, i després llegir aquest article d’avui, i reviure aquella abraçada...