“Repercussió social”

El president de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), Luis María Díez-Picazo, va decidir, divendres, convocar tots els magistrats d’aquesta sala, 31, a un ple en què han de decidir sobre la sentència emesa per una secció d’aquesta mateixa sala dijous passat i en què es dicta que l’impost d’actes jurídics documentats –un impost creat, via reglament, pel ministre socialista Carlos Solchaga als anys 90 per garantir que els bancs, sempre, cobrarien les hipoteques– l’han de pagar les entitats bancàries i no els clients ja que en són les úniques beneficiades. Díez-Picazo va justificar la seva decisió per “l’enorme repercussió econòmica i social” de la sentència. Pel que fa a l’econòmica, suposo que es referia a la patacada històrica dels bancs a la borsa un cop es va saber que perdien un dels seus privilegis, tot i que això no hauria de ser pas motiu per aturar una sentència. Com tampoc ho hauria de ser que aquesta pugui suposar als bancs una factura d’entre 4 i 5.000 milions d’euros perquè no s’entendria que si els paguen els ciutadans no hi hagi impacte i si els paguen els bancs, els que han rebut 60.000 milions d’euros públics en ajudes durant la crisi, sí.

Però on em vull aturar és en això de la repercussió social. En el darrer any, el TS ha decidit, en múltiples ocasions, mantenir a la presó dos líders socials i gran part del govern que va fer possible un referèndum, causant, això sí, una gran repercussió social a Catalunya. Vist el que ha passat, és obvi que la decisió es podria remirar. I aquesta decisió de tirar enrere una sentència, inaudita al món judicial, es prendrà també si una possible sentència a 30 anys de presó, per exemple, als presos polítics catalans provoca una gran “repercussió social” a Catalunya? Em sembla que no. La decisió, doncs, no té res a veure amb una repercussió econòmica i menys encara social. Té a veure amb el desprestigi, guanyat a pols, de les altes instàncies judicials espanyoles. Allò de la independència judicial i la separació de poders és cada cop més, malauradament, un eslògan buit. Europa flipa veient com es negocien uns pressupostos a la presó i com es canvien les sentències a conveniència dels poderosos.