Pressupostos i més

Aquests dies hom està pendent dels pactes que necessita el govern de Pedro Sánchez per aprovar els pressupostos generals de l’Estat (PGE). I amb 85 diputats socialistes (inclosa Nueva Canarias) més els 71 de Podemos i totes les confluències, que són els que li donen suport inicialment, no cal fer gaires números per saber que o repeteix la majoria de la moció de censura contra Mariano Rajoy, 180 diputats (156 del PSOE i Podemos més 9 d’ERC, 8 del PDeCAT, 5 del PNB i 2 d’EH Bildu), o no s’aproven els PGE.

No té una tasca fàcil, Sánchez, perquè, per arribar a la xifra imprescindible de 176 diputats, necessita els vots d’ERC i del PDeCAT i això planteja un doble problema. ERC i el PDeCAT no poden donar un segon xec en blanc (el primer fou el de la moció de censura on es confluïa en la necessitat de fer fora Rajoy) amb els seus dirigents a la presó i a l’exili; el PSOE no vol forçar una petició a la fiscalia perquè renunciï a l’acusació de rebel·lió i posi fi a la presó preventiva perquè creu que comprometria la separació de poders de l’estat de dret, tot i que aquesta ja ha estat feta miques pel govern del PP fins a extrems inacceptables en un estat democràtic.

És el moment de la reflexió serena per veure si la voluntat de negociar i d’arribar a acords dels partits independentistes i del PSOE es tradueix en un punt d’encontre entre posicions inicialment molt allunyades, la qual cosa implica fer gestos i cedir per ambdues bandes.

El govern de Carles Puigdemont va tirar endavant un referèndum a pesar de tots els obstacles posats pel PP i la violència policial. És una victòria irreversible que legitima la voluntat dels ciutadans de Catalunya de decidir per si mateixos el futur polític i la relació amb Espanya. Paral·lelament, en les darreres eleccions –fins i tot les celebrades sota el marc repressiu de l’article 155– la majoria parlamentària independentista es fa palesa una vegada i una altra. I, tanmateix, com recordava en una entrevista a la BBC el conseller d’Acció Exterior, Ernest Maragall, si es vol reclamar el reconeixement internacional cal una majoria social superior al 50% i per això cal eixamplar la base de l’independentisme, cosa que només es pot fer amb un govern estable i creïble i que, sobretot, governi. Per reblar la posició d’ERC, el vicepresident del govern, Pere Aragonès, advertia que a “la independència s’hi arribarà en una taula de negociació política” i que “la unilateralitat la imposa qui pot, no qui vol” –una autocrítica implícita–, i, alhora, Oriol Junqueras li transmetia a Pablo Iglesias que no pot haver-hi negociació sobre els pressupostos si prèviament el govern de Sánchez no mou fitxa i fa un gest contundent i explícit respecte als presos i els exiliats.

L’independentisme està reconeixent –encara que de manera críptica– els errors comesos –i no fou cap error convocar el referèndum–. El mateix ha de fer el PSOE i començar a assumir l’equivocació de donar suport al 155. Ara és moment de gestos i de política. I el primer pas, en una Europa que camina cap al populisme i l’autoritarisme, és marcar el territori que separa una opció socialdemòcrata d’una dreta que en lloc de donar respostes polítiques als conflictes els judicialitza.

I, encara més, apartar-se d’aquells que es van forjar contra la llengua catalana i la immersió lingüística i que reiteren una i mil vegades les velles mentides de sempre. La darrera ignomínia és que no fou l’Estat espanyol qui va afusellar Lluís Companys, sinó el franquisme. A tall de recordatori, l’any 2000, el president d’Alemanya va demanar perdó davant del Parlament d’Israel per l’Holocaust; dos anys abans el Parlament alemany havia fet el mateix amb Gernika pel bombardeig del 1937. I és clar que no van ser els “alemanys”, sinó l’Estat alemany d’aquells moments –l’Estat nazi–, qui va cometre aquells crims. Com no van ser els “espanyols”, sinó l’Estat espanyol –franquista llavors i per algunes dècades més–, qui va afusellar Companys i desenes de milers de republicans catalans i espanyols.

En suma, el PSOE ha de demostrar lucidesa per no caure en els paranys de la dreta i el seu entorn mediàtic –tot i les dures crítiques que rebrà com van fer amb José Luis Rodríguez Zapatero quan intentà un final dialogat de la violència a Euskadi, frustrat per l’atemptat de Barajas– i demostrar coratge per trobar una sortida política negociada a un conflicte que només es resoldrà amb el vot dels ciutadans de Catalunya sobre quin futur polític i quina relació volen amb Espanya.