Inshallah

Haig d’admetre que em cal una miqueta d’informació, de concreció i sobretot de debat per acabar de tenir formada una opinió dels nous plantejaments lingüístics que el govern prepara per a les escoles catalanes. De fet, com es fa amb les bones i males notícies, començo per la dolenta: el model lingüístic d’èxit –la famosa immersió– ha estat prou important i prou estructural en la cohesió d’aquest país (més que qualsevol altre) perquè qualsevol modificació es ventili amb una nota de premsa enviada una tarda de dimarts. La immersió ha tingut molts anys de vigència, de bons fruits però també d’amenaces i defensa. I sempre la majoria social del país (aquí sí que no hi ha dubte) ha reaccionat conjuntament a favor d’aquest model que, per cert, es fa servir com a exemple arreu del món. Per aquest motiu, insisteixo, potser sí que hauria fet falta una mica més de discussió constructiva sobre si hi havia necessitat de tocar-la i, en cas afirmatiu, de quina manera. Ara bé, dit això, en aquesta vida només hi ha dues o tres coses intocables (la velocitat de la llum, la Constitució espanyola i poca cosa més) i per tant tampoc passa res per, com a mínim, plantejar una adaptació de l’aprenentatge lingüístic als nous temps. I ja no parlo només de l’àrab o el xinès sinó de l’ordinador, les tauletes i les noves maneres de llegir i escriure en què no només estan desapareixent els pronoms febles sinó expressions senceres que han quedat substituïdes per emoticones. I en aquest context també és una obvietat comprovar que la fotografia actual dels nostres patis és molt diferent a la del 1983, quan es va implantar la immersió. Incloure el xinès o l’àrab a l’ensenyament, ni que sigui tímidament, té més de gest social que no només estrictament educatiu. Els hi diu, a milers i milers de noves famílies catalanes, que aquella escola també és la seva escola. I que, tal com va passar fa quasi 40 anys, els seus nanos sortiran de secundària parlant, llegint i escrivint perfectament el català, el castellà i el seu idioma matern. Convindrà recordar-ho per quan els diguin que viuen en una societat supremacista.