Immigració

Algunes reflexions, dubtes i preguntes, molt esquemàtiques en funció de l’espai, d’un tema molt complex com és el de la immigració. Primer de tot, la socialdemocràcia tradicional, i fins i tot la socialdemocràcia tipus Syriza –amb matisos segons els partits i països en aquest cas– han optat per fer la mateixa (o molt semblant) política immigratòria que la dreta (també l’extrema amb més show mediàtic) conservadora, almenys a Europa: reduir els fluxos migratoris amb un control més estricte de fronteres i subvencionar alguns països limítrofs per tal que hi retinguin els immigrants, tant els refugiats que provenen de les zones de guerra com els immigrants econòmics que venen dels països més pobres.

Per contra, moltes persones, especialment les que provenen d’un entorn d’esquerra anticapitalista, tendim a veure amb bons ulls l’estratègia d’acollir tothom, tant els refugiats de les guerres com els immigrants econòmics. Tanmateix, no sé si som plenament conscients del que això significa. D’una banda, tinc la sensació (perquè no en tinc dades) que una part important dels refugiats i immigrants que arriben i es queden tenen una certa formació, cultura i fins i tot nivell econòmic (són els que més interessen als països que els reben). En canvi, els més pobres i menys formats sovint són retornats immediatament als seus països d’origen, i quan es queden es veuen obligats a acceptar treballs mal pagats, temporals, amb condicions de treball dolentes o s’han de buscar la vida fent de manters o altres coses semblants. Si aquesta hipòtesi és certa, sembla clar que s’està privant de força de treball formada i qualificada els seus països d’origen, fent més difícil que aquests puguin sortir de la seva situació de pobresa i subdesenvolupament. Em pregunto si amb això estem ajudant realment refugiats, immigrants i, sobretot, els seus països d’origen.

D’altra banda, i més important, cal ser conscients que acollir tothom suposa ser capaç de fer (i finançar) moltes coses: que els nens dels immigrants puguin anar a l’escola, que tots ells puguin aprendre la llengua gratuïtament, que caldran més habitatges de caràcter social, que hauran de ser atesos per la sanitat pública, que la seva arribada no sigui aprofitada pels empresaris per a reduir els salaris i empitjorar les relacions de treball dels treballadors autòctons, i tantes altres. És a dir, acollir tothom vol dir fer unes polítiques econòmiques i socials globals que permetin aconseguir tots aquests objectius. I tenir els recursos econòmics necessaris per a finançar-les, o sigui augmentar alguns impostos o implementar-ne de nous que, de forma lògica i racional, haurien de pagar principalment els que més tenen: qui obté més ingressos i qui té més patrimoni/riquesa. I disposar d’un sistema financer que, en lloc de dedicar-se a les activitats especulatives, financi les activitats productives i resti al servei de la majoria. En aquest cas, voldria dir ajudar a finançar les esmentades polítiques econòmiques i socials. Les preguntes són: és possible això en el marc d’una economia capitalista (causa principal de les guerres i la pobresa) com les que predominen a Europa i en el marc de la cotilla que suposa la Unió Europea i el euro? Sincerament, crec que no. No caldria, doncs, un canvi radical, no purament reformista, en les relacions econòmiques i socials dels països europeus i en l’organització supranacional europea per a aconseguir realment aquests objectius? Amb franquesa, crec que sí.