Caminar

Diu, el guardià de les paraules, que caminar és avançar a passes o que algú faci el camí que té designat. Fer camí, vet ací aquesta realitat tan quotidiana, aparentment tan simple i, a la vegada, tan difícil. Quan el camí s’enfila, que camini un altre! Però hem vingut al món a caminar i, per tant, a enfilar passes.

Caminar és moviment, progrés, un després que deixa enrere l’abans, un adeu a l’ahir, un fins mai al ni mai que t’hagués conegut. Caminar no és oblidar, ni odiar, sinó entrar en un món nou, en l’ara mateix que precedeix l’immediat i anuncia el després, tot el que ha de venir. Caminar és descoberta, però per sobre de tot és felicitat, perquè el futur és un somriure.

El futur s’aconsegueix caminant, corrent es passa de llarg, i sense moure’s de lloc no s’hi arriba mai. Es camina sempre cap a la llum, contra la llum el caminant s’encega i en la foscor ensopega. No s’ha de confondre la foscor amb la nit. La foscor és la llanterna que apaga l’home, la nit són els estels i la lluna plena, immillorables companys del caminaire.

El caminar és en l’origen de tot, única manera d’arribar al final, si és que aquesta madeixa de passes infinites té cap i punta. El caminar nomes coneix una norma, i ha de ser respectada. Caminar sempre endavant, que ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, i mai, mai, s’ha de desfer el camí sobre la passa anterior que ja ha estat feta.

Caminar cap a l’infinit, i ni un pas enrere, ni per agafar embranzida.