Tribuna
El 27 d’octubre
El 27 d’octubre de 2017 es va declarar la independència de Catalunya. Convé recordar aquesta obvietat per diluir qualsevol dubte al voltant de l’acte que va sorgir del Parlament aquella tarda. No té cap rellevància jurídica que la declaració no es publiqués en el Diari Oficial de la Generalitat, ni tan sols que els seus promotors neguessin en alguna seu que no van fer allò que en realitat van fer. Des de la perspectiva del dret internacional públic la República catalana ja és un subjecte independent que pot ser reconegut per qualsevol altre estat.
Per què, doncs, els diversos governs no van expedir notes de reconeixement ni es varen intercanviar ambaixadors? Doncs perquè no es varen complir els requisits materials per a la constitució d’un nou estat: no es va evidenciar la sobirania d’un aparell de govern sobre un determinat territori i una determinada població i perquè el gest que hauria comportat aquest control i aquesta reafirmació per part de les autoritats catalanes, allò que hauria estat l’oposició física a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, hauria significat l’esclat d’un conflicte d’alta intensitat que ni la classe política ni la societat catalana, al meu parer amb prudència i encert, estaven disposades a assumir.
L’amenaça de violència extrema i la manca de suports internacionals per resistir aquesta envestida és el que va frustrar la constitució d’un nou estat. Però, en un altre sentit, és allò que va posar les bases per reforçar la legitimitat de la causa catalana en una propera fase del procés de secessió. El cicle que s’enceta l’1 d’octubre de 2017 (i, de fet, uns dies abans, el 20 de setembre) no sols confirma la consolidació de la reivindicació catalana en termes democràtics sinó que també evidencia que l’Estat espanyol està disposat a violar els drets fonamentals d’una part de la seva població per preservar la unitat nacional. La renúncia del Parlament i del Consell Executiu, així com també, malgrat allò que ara des d’alguns sectors es vulgui sostenir, de les organitzacions de la societat civil i dels CDR, a defensar la sobirania tot just proclamada, va permetre evitar una agressió brutal, però la vulneració de drets fonamentals per raons polítiques ja s’havia produït de forma massiva l’1 d’octubre i es va repetir a partir d’aleshores amb el processament de més d’un miler d’encausats inclosos els empresonaments d’una part dels dirigents polítics i dels presidents de l’ANC i Òmnium, així com la persecució penal que obliga altres membres del govern català i representants de la ciutadania a exiliar-se.
El 27 d’octubre, doncs, marca el punt d’inflexió en el qual, tot i confirmar-se que la República catalana no naixerà de la força dels fets, la causa catalana guanya dimensió com a lluita democràtica i com a lluita pels drets fonamentals de la seva població. I és aquest el camí que cal recórrer.
Certament, no hi ha hagut cap estat que un any després dels fets hagi reconegut la República catalana i no és previsible que cap estat ho faci en un termini breu. Però és realista pensar que sí que podem obtenir les complicitats d’algunes democràcies liberals que ens obrin la porta a portar les denúncies de violacions de drets davant les instàncies internacionals i que vagin perfilant el cas català com un cas de dret a l’autodeterminació. Aquest hauria de ser l’objectiu prioritari de l’independentisme en una acció diplomàtica que sols es pot desenvolupar per un ens al marge del dret espanyol: el Consell de la República.
En paral·lel a això, el projecte conjunt que ha d’integrar el lideratge polític i la societat civil a l’interior del país ha de centrar-se a mantenir a Catalunya una situació insostenible per a l’espai suposadament liberal democràtic que representen Espanya i la Unió Europea. Amb un suport massiu i sostingut a la independència en les successives eleccions ordinàries que se celebrin a Catalunya, i amb la reiteració de les violacions de drets per part de l’aparell estatal espanyol, sorgirà una nova oportunitat per reclamar definitivament davant del món la justícia de la nostra llibertat.