Mobiliari

Ens saludàvem amb una regularitat quasi diària. Assegut en un banc, el vell fuster, alarb i iracund, ja en la mitjanit de la seva persona, dibuixava torterols de fum amb la pipa. Ens saludàvem amb una eficaç economia expressiva. “Eeeeiii!”, feia jo. I ell em contestava amb un “Uh!” eixut. Per això, acostumat a aquella apatia emocional, un matí vaig quedar de pedra quan darrere meu vaig sentir que la seva veu articulada em deia: “No en tens ni putiideia, de com funcionen les coses!” Em vaig girar. Qui és que no sucumbiria a un inici narratiu tan prometedor com aquell? “Vine, passa!”, em va dir (ordenar). I vam entrar en un magatzem polsós, superpoblat de mobles i fustes, que a mi em va fer pensar en el conte La caiguda de la Casa Usher. “Des que em vaig jubilar, faig més calés que mai. Fabrico mobles vells. Els meus materials són lejía, paper de vidre, aiguarràs, la rosada de la nit per estovar la fusta, la gúbia per simular traumatismes... Enriveto a la brava, trenco el nervi de la fusta, oxido xarneres, la ullera de la destraleta va molt bé per forçar un caire estellicós en els perfils, i, un cop enllestit, deixo els mobles a sol i serena, coberts de palla o de femta, amb líquids regalimant sobre la matèria porosa. Tinc un viver de corcs i tot. Després repinto i tampis! Tu et penses que, a l’Empordà, sense aquesta indústria fraudulenta moblaríem tots els masos de les Pocholas i els Sumarroca?” Tancada aquella breu lliçó pràctica de l’Empordà com a impostura historiada, sense que jo hagués anat més enllà de monosíl·labs, vaig ser invitat a sortir. Fa tres mesos que un dels hereus del fuster em va escriure un correu electrònic: “El pare va deixar una calaixera a nom teu.” Ara la tinc a l’habitació. Té tots els anys genuïns que simula tenir.