opinió
La transparència de Francesc Homs
Fa temps que no trobava en una entrevista a un polític català a l’atur un rampell tan gran de sinceritat, d’opinió justa i encertada, de crítica dura, educada i ben parlada, dibuixant una trista situació, retrat realista d’una justícia que ha perdut el nord i passa dies, setmanes i mesos sense deixar ni entreveure una solució digna per a uns presos –han complert un any de presó– que no han fet ni més ni menys que el que fan els polítics del seu nivell arreu dels països civilitzats del planeta. Com s’atreveixen a qualificar de rebel·lió el fet democràtic de votació pacífica, ordenada i establerta arreu del món políticament i tradicionalment, i que els ciutadans practiquen? Amb les tràgiques excepcions del comunisme i el nazisme, a Europa no hi havia hagut mai una repressió tal com la del sistema judicial espanyol, atiat i promogut sense cap mena de dubte pel Gobierno.
No és gota corrent l’actitud de Francesc Homs. Jo diria que no està escarmentat en absolut després de completar la pena d’un any d’inhabilitació professional i restar-li un judici pendent que és una incògnita. També deixà l’activitat política en aquest període: els càrrecs públics de govern i partit. Restituït a l’advocacia, l’entrevista ha deixat clar que ha tornat amb el mallot, pantalons curts i sabatilles posades, per a les curses d’obstacles a què sembla afeccionat. Un li desitja el millor. No ho tindrà fàcil! El Tribunal de Comptes els exigeix a ell i a Mas, Ortega, Rigau i Vilajoana 5,2 milions d’euros. Ell opina que el Gobierno trobà raquítica la pena del Suprem i va moure el Tribunal de Cuentas perquè hi afegís la pena pecuniària dels euros. Digué Homs que com que aquest tribunal no tingué temps de muntar l’expedient, usaren el del Tribunal Suprem, en què no constava el tema de la malversació de fons. Total, que foren jutjats fent ús d’un expedient que no era ni d’aquell tribunal i en què no hi constaven els fets. Hom sent una gran vergonya en saber que quelcom tan delicat com és l’administració de justícia ofereixi al poble manipulacions dignes d’una obra de teatre còmic de Paco Martínez Soria al Paral·lel barceloní. Francesc Homs és molt crític amb l’actuació de la justícia. Dubta, tal com estan en aquest moment les coses entre Catalunya i el Gobierno, als quals s’hi ha d’afegir el Consejo de Estado, del qual se’n parla poc, però que moltes vegades les ziga-zagues dels governants, la justícia i els partits dretans punters, són exigides sense discussió per aquest. Fent memòria, hom recorda els esdeveniments dels últims anys, en què els gobiernos havien previst inversions importants a la gran indústria, la banca, les comunicacions terrestres i aèries, la puesta a punto del ejército, la política hospitalària i tot d’una el president del govern anuncia canvis molt difícils d’entendre i que ell mateix poc temps enrere havia anunciat com fets. No hi ha dubte que el Consejo de Estado a vegades diu l’última paraula. Presidents de bancs destacats, importants accionistes majoritaris de les grans empreses, caps de la indústria petrolífera i drassanes i de la noblesa espanyola, són els seus components. Hom pensa que la monarquia –no pas físicament– deu posar-hi el nas. L’actitud jovial de Francesc Homs, els seus coneixements jurídics professionals, la gran senzillesa amb què parla del que sigui, la seva edat, 49 anys, que en política és excel·lent, fan de fet augurar –per segona vegada– una etapa política d’alt nivell que farà parlar. Sort, Francesc!