Ordenances

Ha arribat el moment de parlar de les ordenances; les fiscals, s’entén. Aquests dies es discuteixen a l’Ajuntament de Girona les ordenances per al proper exercici fiscal. Com es diu habitualment, i jo crec que això és així, la fiscalitat s’incrementa en els tres primers anys de la legislatura, poc en aquests anys, i es congela o es redueix coincidint amb les eleccions municipals. En tenim algunes excepcions, però no fan al cas ni es pot generalitzar. La fiscalitat és el nus del funcionament d’un municipi. Tot pivota a l’entorn dels ingressos, en funció dels quals són possibles determinades despeses i inversions. Sempre, sempre, els ingressos obeeixen a una determinada visió de la societat, del que aquesta societat necessita i per a la qual cal ingressar: qui més ha de pagar i de què. L’increment de la fiscalitat, en les partides, té un origen també ideològic. Avui, la diversitat econòmica, social i laboral de moltes persones, la pobresa que un sector de la població pateix de manera clamorosa, demana una determinada sensibilitat en l’aplicació o exempció de diversos impostos. El mateix podem descriure sobre les despeses i inversions, encara més ideològiques, decisions sobre el que es gastaran i en què es farà. La prova que això és així la teniu en el fet que cap partit o grup de l’oposició normalment s’afegeix a l’aprovació d’un pressupost que elabora el govern. Els comptes els aprova el govern i el grup o grups que li donen suport. La ideologia és la responsable de la definició d’un pressupost en un determinat sentit i les ordenances fiscals són l’instrument recaptatori per fer-lo efectiu.

Els municipis, el de Girona sobretot, per la seva capitalitat, tenen ordenances que ordenen també el funcionament de la convivència. El que no toca la butxaca, toca en canvi la convivència. Es considera que la primera, la fiscal, és la més important, però en el dia a dia les relacions originades a l’entorn de la convivència generen més passions. I s’observa que determinades ordenances no es compleixen tal com han estat ordenades, però és increïble que seguim redactant noves ordenances tot i reconèixer que costen de fer complir. Es tenen ordenances de circulació, de convivència, d’ús de l’espai públic, de publicitat, de fiscalitat, entre les més importants. Es redacten reglaments per regular el funcionament del consistori i dels grups municipals, del ple i de la comissió de govern. Esperem que el problema aparegui per regular un cop s’han agreujat les situacions. Per què costa tant anticipar-se als problemes quan es veuen venir?

Es toleren determinades activitats sense disposar dels mitjans per gestionar-les, com seria el cas de les bicicletes elèctriques, els patins, les motos de lloguer, els monopatins i els monocicles. Tampoc es gestiona bé el control que es fa dels espais i del mobiliari públic, ni el control de la pobresa al carrer ni l’absentisme escolar en determinats sectors de la població, per posar-ne alguns exemples.

Actualment, i de cara a les nits més fredes, ens trobarem amb els sensesostre que ocupen espais públics o privats sense garanties de salut i vivint de manera indigna. Durant el dia, i prop de zones comercials o punts estratègics, proliferen els pidolaires. En les darreres setmanes, hem constatat el creixement important d’aquest grup de persones. La qüestió és si estan o no sotmesos al control de determinades xarxes d’explotació. I, si això fos així, no caldria prendre mesures? I, si no fos això, no caldria regular-ho? Aquestes persones compleixen un horari prop de bars, botigues i establiments en zones de trànsit. Estan ensinistrats pel que fa al que han de dir o han de portar escrit. Són amables i et donen les gràcies encara que no te’ls hagis ni mirat. Arribada una hora determinada, desapareixen. El cas és que la societat és dinàmica, canviant, i si s’han de reconèixer aquestes noves situacions, s’han de delimitar o protegir, no sabria com definir-ho. El que no pot ser és que aquestes situacions es consolidin com a normals, que formin part del nostre paisatge urbà i que ens acostumem fredament a una realitat que no dignifica la persona.