opinió

«Cocidito madrileño»

És lògic i natural que molta gent es pregunti si és presentable que el líder de la patronal sigui un empresari entrampat i amb negocis subjectes a les decisions administratives

Amb quina independència pot participar en qualitat d'això que ara en diuen «agents socials» en el diàleg amb els sindicats?

L'esquema del capitalisme basat en el punt quilomètric zero de la Puerta del Sol no para de deixar-nos bocabadats amb l'audàcia de les maniobres que porten a terme alguns empresaris desaprensius amb la prèvia benedicció del poder públic de torn. Tot plegat es fa a costa dels diners dels contribuents que els governs traspassen a les butxaques d'uns particulars que inexplicablement formen part de la magna conxorxa existent. En el moment d'escriure avui, assistim, realment atònits, a l'enèsim favor de l'autoritat a Díaz Ferrán, de moment encara president de la patronal CEOE, tot i que els mínims requisits d'exemplaritat exigien la seva immediata renúncia o, millor encara, fulminant destitució. La seva teranyina empresarial basada en la façana de Viatges Marsans i després articulada en una inextricable xarxa de negocis dispersos ha representat un cost per als contribuents i un desgast per al govern en les relacions internacionals que no tenen cap justificació possible encara que s'intueixin algunes explicacions ben poc edificants. Sense necessitat de remuntar-se gaire en el temps, a tots els observadors ens ve a la memòria que Aznar li va regalar pel mòdic preu d'una pesseta Aerolineas Argentinas i, a més a més, li va concedir centenars de milions d'ajuts per fer-les funcionar. Malgrat tot, es va repetir el fracàs que Iberia havia experimentat amb la mateixa compra anterior d'Aerolíneas Argentinas o les de Ladeco –Xile– i Viasa –Venezuela–. I, ràpidament, Zapatero i Moratinos es van col·locar in loco parentis per substituir Aznar en el rol de protectors de l'aventurer aeronàutic i van avalar les compres d'avions que Díaz Ferrán havia compromès amb Airbus. No sé, sincerament, si les compres d'avions aporten comissions o no, encara que pel que sembla la Lockheed en va pagar de molt elevades al príncep Bernard d'Holanda, que ja se sap que hi ha moltes monarquies que paren la mà, però el que no és acceptable és que la recaptació tributària serveixi per compensar els errors d'uns determinats empresaris que tenen french connection en operacions a l'estranger.

Posteriorment, Díaz Ferrán va tenir la fallida d'Air Cornet, i té problemes judicials per haver continuat venent bitllets sabent que no prestaria el servei. A més a més, va ser insolvent a l'hora de tornar un crèdit a Caja Madrid, de la qual era membre del consell d'administració i va aportar-hi com a garantia unes accions que ja tenia pignorades al Banesto per tapar un altre forat. No cal que els digui, no obstant això, que continua en l'òrgan rector de la caixa amb Rato de president, igual que abans amb el Blesa, i que, a més a més, si fos substituït, el seu lloc l'ocuparia el seu cunyat, A. Fernández. És a dir, que entre la CEIM (l'equivalent del Foment del Treball d'aquí), la Cambra de Comerç i el Consell Superior de Cambres s'ho reparteixen tot per dret de cuixa inherent a uns càrrecs adquirits en virtut d'unes farses electorals no representatives.

Des de la impunitat de les seves inexpugnables poltrones, aquests personatges han generat últimament un altre cas escandalós. Es tracta de la fallida de l'asseguradora Mercurio, que també pertany a aquest conglomerat de fracassos i d'irregularitats. Doncs bé, la decisió adoptada pel govern espanyol ha estat quedar-se la companyia (cosa que vol dir que les indemnitzacions dels sinistres les pagarem els soferts contribuents i no els capitalistes de Marsans), i ara –atenció, que no s'ho creuran–, a sobre, el govern ha «demanat» a 18 bancs i caixes que concedeixin 30 milions d'euros de crèdit a Marsans, no fos cas que Díaz Ferrán agafés un constipat. Segurament són coses pròpies d'aquest capitalisme concessionari d'oligopoli o exclusiva que ens té afligits. Per exemple, quan Marsans necessita fer calaix, va i es ven dues línies d'autobusos que són papers d'adjudicació del servei signats per la líder Esperanza Aguirre. O quan li convenia créixer, es materialitzava el prodigi que el govern espanyol envaís les competències autonòmiques de turisme i benestar social a fi de crear l'Imserso per gestionar el turisme dels avis en temporada baixa i decidir quins territoris o establiments serien seleccionats. Naturalment, un dels principals beneficiats per aquest negoci va ser Marsans, una empresa de bons contactes transversals que, pel que sembla, té una estreta i cordial relació amb Gómez Navarro, ministre de Comerç i Turisme en època felipista.

El model anterior

Amb tot aquest panorama, és lògic i natural que molta gent es pregunti si és presentable que el líder de la patronal sigui un empresari entrampat i amb negocis subjectes a les decisions administratives. Amb quina independència pot participar en qualitat d'això que ara en diuen agents socials en el necessari diàleg amb els sindicats? Al capdavall, no era preferible el model anterior, en el qual el president de la CEOE era un antic funcionari dels sindicats verticals de la dictadura franquista i no havia sigut mai empresari? Almenys no podia arruïnar cap empresa ni perjudicar els clients, els treballadors o les arques públiques. Com enyorem els temps en què els dirigents patronals o camerals no cobraven fastuoses quantitats en concepte de despeses de representació, protocol i relacions públiques, dietes i viàtics, targetes de crèdit o presència en consells d'administració concedida de manera indeguda amb posterioritat a l'ocupació dels càrrecs corporatius que, per llei, s'han d'exercir al servei de l'interès general, que priva d'afavorir els interessos particulars encara que fossin legítims.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.