De reüll
Menuts i sense veu
Hi ha col·lectius sense veu, entre altres raons perquè no tenen vot. Alguns, a més, perquè són menuts. Fa pocs dies es debatia la necessitat d’igualar el permís de paternitat al de maternitat quan una parella té un fill. D’un cantó, hi havia els que opinen que el pare no hauria de tenir tants dies de permís, atès que, com que no ha passat pel tràngol físic del part, no ha de menester tant descans laboral (la cursiva vol ser irònica). De l’altre, els que pensem, ja que m’hi incloc, que el permís ha de ser exactament igual en pares i en mares, per un parell de raons, com a mínim. La primera, pragmàtica, perquè no cal ser gaire eixerit per entendre que l’única manera d’evitar la discriminació de les dones a la feina és igualar-hi tant com es pugui les pauses laborals dels homes. La segona, més de fons però dramàticament oblidada per molts “experts”, són els drets de l’infant, que impliquen gaudir el màxim de temps i de les cures dels seus progenitors en l’etapa més vulnerable de la seva vida.
Sembla que a alguns els faci ràbia que hi hagi persones, els infants, que tinguin més drets i menys obligacions, però és que una societat que no té cura dels seus nens és una civilització miserable i acabada. Ara ja es parla obertament d’obrir restaurants “sense criatures”, com si aquestes fossin una nosa i no ciutadans als quals cal respectar i fer justícia. Obviats d’ofici, calen més altaveus per als silents per força.