Temporada Alta

Veig en un important diari de Madrid un ampli reportatge sobre l’estrena imminent d’una obra belga a Girona, a Temporada Alta. Aquest festival nascut a Salt fa vint-i-sis anys gràcies a l’esperit visionari de Salvador Sunyer, Josep Domènech i el malaguanyat Quim Masó és vist ara com un fenomen internacional. Com s’explica això, em solen preguntar gent que em saben fill de Salt? Un miracle de l’exigu equip que gestiona la comunicació del festival? Les dues (!) persones de producció són dones amb poders màgics? etc. etc. Alguns em recorden que per muntar el Festival d’Avinyó hi ha grans oficines a París tot l’any. Un producte dissenyat a la capital que s’exporta a una ciutat monumental. Temporada Alta representa el moviment invers. Del poble (gens monumental) cap a Girona i les capitals que calguin. L’èxit i el reconeixement generalitzat de Temporada Alta prové d’haver començat pel propi territori, amb les oficines al mateix teatre de Salt i la voluntat prioritària de fidelitzar el públic de l’entorn gironí. La lleialtat del festival amb la seva gent sempre ha estat clara: involucrant els immigrants que viuen a Salt en un muntatge memorable d’Àlex Rigola o mantenint vincles permanents amb les escoles del poble. N’hi ha una, però, que és potser la més entranyable i significativa. De les dotzenes d’entrevistes als mitjans que li toquen al director del festival, Salvador Sunyer posa tota l’energia en la que li fan cada any a Ràdio Salt en el programa setmanal d’un grup d’interns fixos del psiquiàtric. El manicomi de Salt ha estat institució d’àmbit provincial des del temps de Bertrana i el seu Jo!, Memòries d’un metge filòsof. El nom del programa radiofònic dissipa qualsevol temptació de correcció política: “Ens patina l’embrague”. La frase evoca la que va guanyar un concurs d’eslògans pel poble quan Sunyer era adolescent: Salt: melic de l’esquizofrènia creadora. En l’assumpció que Sunyer ha fet del peculiar esperit del seu poble i la seva gent hi ha la clau de la internacionalització del festival.