Morera, valent

Entre la victòria de Bolsonaro al Brasil i l’enviament de paquets bomba a membres del partit demòcrata per part d’un sectari nord-americà, aquests dies el debat públic es torna a qüestionar sobre qui és el culpable de l’ascens de l’extrema dreta. ¿És responsabilitat d’una dreta institucional que, per guanyar vots, troba espantalls pescant en el discurs dels ultramuntans? ¿O és cosa de l’acomplexament de les formacions demòcrates que no combreguen amb aquests discursos? Segurament hi ha una mica de cada cosa i en la història recent del País Valencià podem trobar-hi respostes. Per un cantó, una dreta que va fer servir de crossa grups minoritaris de fanàtics agrupats al voltant de teories de la conspiració i arguments anticientífics: des d’una pretesa invasió catalana en ple segle XX, fins a una filologia creativa que desconnectava el valencià del català, passant per una reinvenció de la història en aspectes ben diversos. Per un altre, una part del centre i de l’esquerra que veia que tot això era una bestiesa que no s’aguantava per enlloc, però que callava per evitar les acusacions d’uns grupuscles radicals que trobaven altaveu i cobertura en les estructures de les elits. Per bé que cal dir que, afortunadament, tot això s’ha anat esfumant, encara en queden reminiscències. Enric Morera, president de les Corts Valencianes, és una veu valenta, que ha donat la cara pels presos polítics catalans i que ha convidat el president Torrent amb la normalitat amb la qual s’haurien de desenvolupar les relacions entre dos pobles germans. PP i Ciutadans han bramat, desenterrant l’argumentari de dècades anteriors. Ja sabem com continua això si no se’ls planta cara.