Tots hem de remar

Li explicaré una vella història. Fa una colla d’anys, cap allà al 76 o 77 –ja ho veu, tot just a l’inici de la democràcia– era company de curs a l’Autònoma de Juan de Dios Ramírez Heredia. No n’ha sentit a parlar mai? Venia a ser, llavors als meus ulls, com el president dels gitanos i és cert que va treballar molt per dignificar la imatge de la seva gent. Mestre, advocat i periodista, era director de l’Escola de Readaptació Professional San Juan Bosco per a disminuïts físics, de Barcelona, entre 1970 i 1990, quan vam coincidir a la universitat. Bé, tant li fa. Exacte. Per què m’explica això? Miri, un dia, abans que ens féssim amics com ens vam fer, sentia com parlava amb un company andalús. Vaig parar l’orella perquè el tema era interessant. Feien números i calculaven els vots que podria tenir un partit que aglutinés la major part de la població immigrada de Catalunya, contra els catalans. Potser hauria de dir contra la majoria catalanista del país. Estaven inventant Ciutadans! Jo no ho sabia i ells tampoc, és clar, que vindria un dia en què algun forassenyat sense escrúpols gosaria dur a la pràctica aquella teoria malèfica i deshonesta, a sou naturalment d’interessos bastards.

L’amic Juan de Dios se’n va estar pla bé d’intentar la seva idea. Va militar en el PSOE i va ser diputat a Europa i a Madrid en representació d’Alacant. Al cap dels anys vam veure els cartells d’un Rivera conill sortint del barret màgic de l’Ibex als cartells electorals. S’havia aixecat la veda. Qualsevol podia treure’s la careta de ciutadà honest i mostrar les dents de l’odi i el ressentiment de Ciutadans. Ja tenien la víctima, el boc expiatori, el toro embolat. Van sonar trompetes de festa a totes les Espanyes rosegades per la corrupció. Tots a la plaça. A por ellos!, al carrer i a les urnes. El tendre culet nu del cartell ja seu amb els poderosos de Madrid. No em ficaré amb la carrera madrilenya de Ciutadans; que s’ho faran. Però, perdoneu, estic avergonyit de tots nosaltres. Si als setanta Juan de Dios ja ho tenia clar, com és que hem permès que ens divideixin d’una manera tan estúpida i barroera? Per què vam deixar perdre aquell PSUC i aquell PSC, que sabien mantenir els difícils equilibris socials que demana la unitat del país? I encara recordeu la història espanyola. Totes les colònies que s’han pogut independitzar de Madrid ho han fet gràcies a la població descendent dels colonitzadors. Llevat de Guinea, potser.

Que els independentistes ho tinguin en compte, sisplau. No ens deixem dividir. Anem al mateix vaixell i hem de remar tots per salvar-nos. Amb Espanya o sense Espanya. Però junts.