Tribuna
El fel
La notícia de la petició del ministeri fiscal en la causa que se segueix contra els líders independentistes m’ha agafat casualment enmig de la lectura d’un capítol d’un llibre que, en el seu moment, en els anys 1998 i, en segona edició, 2006, va fer una certa forrolla en la historiografia hispànica. Em refereixo a Más se perdió en Cuba, una obra escrita per uns quants autors que constituïen bona part de la flor i nata d’aquell moment, i encara avui. És una obra de referència sobre el Desastre espanyol del 1898 i, ja aleshores, va ser considerat un intent prou reeixit de normalitzar aquell moment històric, de desdramatitzar la derrota i els seus efectes i de situar-la en un context més ampli. Llegint, doncs, aquest capítol que m’interessava recuperar, em trobo de sobte amb algunes de les duríssimes paraules que els millors autors de la Generació del 98 van dedicar a l’Espanya que els havia tocat de viure. Són molt conegudes, però cada nova relectura ens deixa impactats, no tan sols per la rotunditat de les paraules, sinó també per l’enorme força literària d’aquella expressió d’angoixa col·lectiva. Fa impressió, certament, llegir Antoni Machado burxant l’“España inferior que ora y bosteza, vieja y tahúr, zaragatera y triste” o quan parlava d’una pàtria que era “un trozo de planeta / por donde cruza errante la sombra de Caín”; o les seves referències a la patologia col·lectiva quan parlava de “la gran hipocondría / de España, siglo a siglo y día a día”, o de “la agria melancolía / de una pasada grandeza, / que es lo español”. I Machado no era l’únic, és clar. Miguel de Unamuno parlaria més tard en termes de “cementerio de vivientes, / cárcel de sueltos, España, / [...] convento-cuartel que incuba / la hiel recocida y gualda” i altres qualificatius que ara seria llarg de reproduir. Els darrers anys, molts catalans han rellegit amb una certa sorpresa aquestes i altres expressions d’ara fa més d’un segle, perquè hi han trobat una espècie de consol per descriure el terrible desassossec que els assistia a la vista de tot el que està passant, principalment al voltant de la situació dels presos i els exiliats i de l’actuació de la justícia espanyola, amb peticions de condemna aberrants i venjatives que es basen en realitats que tothom sap que són simplement inventades. I el desassossec s’accentua quan s’observa que aquestes peticions són subscrites per una fiscalia que fa seu el mateix relat imaginari. Mentrestant, vocifera amb una ràbia infatigable la caverna mediàtica madrilenya i partits amb notable presència al Congrés de Diputats increpen un govern acovardit i tenallat amb l’exigència de més sang i de més fetge.
Espanya ha canviat molt des del Desastre ençà. En estricta justícia, no es pot comparar la realitat d’ara fa un segle amb la d’avui, però la deriva que continua perseguint l’Estat espanyol es nodreix encara en gran mesura dels efectes d’una incomprensió molt antiga i dels estralls de la dictadura franquista, que prolonga el seu influx pertot arreu: per damunt d’un pacte constitucional del 1978 que ha fet aigües, d’una monarquia reprovada, d’un règim de drets i llibertats que s’ha anat deteriorant a ulls veients, d’un poder judicial desacreditat i d’una opinió pública manipulada i, en el millor dels casos, totalment impassible davant totes les barbaritats que estan passant. En aquesta línia, tots ens hem queixat sovint dels silencis clamorosos dels intel·lectuals i els artistes, dels publicistes i opinadors que, d’aquesta manera, es fan còmplices del naufragi de la democràcia espanyola. Hi ha hagut algunes honroses excepcions, sens dubte, però cal reconèixer que han estat extremament minoritàries. La majoria de l’anomenada progressia, per exemple, continua callant i consentint, mentre que la ultradreta eixampla els seus dominis.
Personalment, trobo una altra mancança igualment espectacular en l’actitud dels pensadors i els analistes espanyols. No tan sols no alcen la veu contra la ignomínia de la situació present, sinó que són incapaços de fer-se cap pregunta sobre el perquè bona part dels catalans volen separar-se d’Espanya i la democràcia es deteriora cada dia que passa. Molts, naturalment, ho atribueixen tot a la nostra malícia, a la perfídia catalana que ja fa segles que dura. Però els altres, els que sembla que haurien de tenir una visió més ajustada i matisada de la realitat, tampoc no semblen veure en tot el que ha passat en els darrers anys l’origen del marasme i d’aquest fel recuit que ara torna. En conseqüència, tampoc no demanen cap responsabilitat a ningú. Vet aquí, doncs, per què els vells mots i qualificatius del passat semblen adquirir, de nou, una rara vigència.