Llegir teatre

Sempre m’ha cridat l’atenció aquesta mena de necessitat contemporània de la cultura concebuda com un espectacle efímer, si pot ser, gratuït i només “tuitejable”. Em sorprèn, em fascina i diria que també m’indigna veure, posem per cas, una lectura poètica plena a vessar de públic que aplaudeix com si li anés la vida i que després, a l’hora de comprar el llibre, l’instrument que serviria per mantenir viu per sempre el record d’aquell espectacle suposadament meravellós, passen per la taula de venda com si fos el foc de l’infern. Alguna cosa semblant passa amb el teatre. Els muntatges omplen dies i dies, generen comentaris de xarxa social i, per contra, llegir teatre és una activitat marginal, estranya i del tot prescindible.

Disposats a anar contra el corrent i a potenciar l’estela que fins ara només mantenia viva Arola Editors de Tarragona, Comanegra, l’editorial que dirigeix Joan Sala, en col·laboració amb l’Institut del Teatre, va encetar l’any 2016 la col·lecció Dramaticles. Dirigida per Carles Batlle i Marina Laboreo és una sàvia i notable combinació de textos de teatre clàssic i de propostes contemporànies nacionals i internacionals. Luigi Pirandello, August Strindberg, Jean Anouilh o Harold Pinter conviuen amb Pau Miró, Lluïsa Cunillé, David Plana o Gemma Brió i també amb antologies que recullen la nova dramatúrgia alemanya o contemporanis francesos i ofereixen un ventall interessant i viu d’allò que ocupa els escenaris de mig món.

Llegir teatre no hauria de ser un patrimoni reservat als especialistes, als iniciats o als del gremi. De fet, llegir teatre té totes les connotacions de la lectura, diríem tradicional, però gosaria a dir que va una miqueta més enllà, que fa un pas endavant i que atresora totes les virtuts d’altres gèneres molt més populars. La més obvia, la ficció: el teatre et permet fer-te teus els personatges i els escenaris, imaginar-los no amb la imatge concreta i inamovible de l’actor que els representa i de l’escenògraf que crea els ambients sinó amb la que tu desitges, arribant a la màxima expressió íntima de la ficció, l’aventura que es va construint a mesura que avança la lectura. També ofereix la possibilitat de transitar-hi com per un assaig, observant amb precisió científica fragments de realitat, moments concrets que reflecteixen l’esperit d’un temps o d’una manera concreta de fer, analitzant-los i recuperant-los a voluntat i, és clar, sense oblidar l’aspecte poètic, la combinatòria màgica de les paraules i la seva manera d’interactuar, fent que les estructures flueixin com un riu, discret de vegades, tumultuós d’altres. Llegir teatre, explorar mons, sentir de la manera més nua possible l’ànima de l’autor, sense interpretacions, sense filtres, amb la puresa feta realitat, d’emissor a receptor, de cor a cor.