L’ànsia

Diu Margaret Atwood en algun moment d’El conte de la serventa: “Vivíem entre les línies de les notícies.” Avui ens cal buscar el relat veraç emboscat entre el negre sobre blanc del paper o de la pantalla. Aquest mateix cap de setmana costava d’escatir el que s’ha esdevingut a Altsasu, amb la presència dels líders de la plataforma España Ciudadana. Veient les diferents imatges, tots som lliures de creure quin paper hi han tingut uns i altres, tot i que resulta certament curiós que en alguns informatius de gran audiència defineixin Vox com a “dreta” (sense el prefix ultra al davant) o com a “formació populista” a seques, mentre que titllen de “radicals” els qui feien voleiar campanes per mostrar el rebuig a les seves propostes involucionistes. Independentment del que cadascú hagi deduït en funció del mitjà on obté les notícies, una de les poques coses que no canvien és que Albert Rivera, líder de Cs, hi ha parlat de Catalunya. I s’hi ha estès força estona. Curiosament, també hem vist que s’hi esplaia Inés Arrimadas en el seu periple arran de la campanya de les eleccions andaluses. Ja fa temps que Catalunya, o el concepte d’aquesta que es fa cadascú, és un coltell esmolat, una paraula màgica que desferma vísceres, un frontó on fer rebotar quatre consignes camforades. Deia Victor Hugo que l’ambició sovint s’amaga sota l’aparença de vocació. Però aquesta pretesa vocació d’alguns deixa entreveure una ànsia de poder molt mal dissimulada.