Art en precari

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (Conca) ha radiografiat el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) i, entre les seves conclusions, adverteix els responsables de la institució que una part important del públic, el que té i el que no té, no connecta amb els seus continguts perquè no els entén. Pel Conca, fora bo que programés exposicions més “populars”. Però no és això, no. El repte, tant per a les polítiques culturals com per a les polítiques educatives, hauria de ser formar els públics en els codis de l’art contemporani. I un dels millors llocs per iniciar-s’hi són els centres d’arts visuals que hi ha disseminats per tot el territori i que, per tant, tenen la condició d’equipaments de proximitat. Però, què s’ha fet per potenciar aquesta xarxa integrada per vuit espais que tant va costar crear? L’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) ha encarregat a les crítiques Caterina Almirall i Marina Vives un informe de la seva situació actual en què els professionals que hi treballen denuncien la inestabilitat, la provisionalitat i la precarietat amb les quals els han de fer funcionar. Ni la gran Barcelona és modèlica en aquest sentit: la Fabra i Coats encara ara no té director. S’imaginen una escola o un hospital sense director? No podrem aspirar que l’art contemporani s’incorpori de manera natural als hàbits culturals dels catalans si abans no rescatem els nostres equipaments d’aquesta vulnerabilitat.