De set en set
Internaciona-lització
El dret (internacional) a votar supera amb escreix el dret (espanyol) d’estomacar votants
Després de la Primera Guerra Mundial, quan el president americà Woodrow Wilson volia que els aliats signessin un tractat per protegir les minories dins de cada estat europeu, els britànics s’hi van negar, al·legant que això donaria peu a problemes amb “els negres nord-americans, els flamencs, els irlandesos i els catalans [sic]”. Ho explica l’advocat anglès Philippe Sands al llibre Calle este-oeste (Anagrama, 2018), en què ens demostra que les coses han millorat força des d’aleshores gràcies als dos fundadors principals del dret internacional modern, Hersch Lauterpacht i Raphael Lemkin, que, malgrat moltes diferències d’opinió, estaven d’acord ja als anys trenta que havia d’haver-hi un límit a l’omnipotència dels estats per tal de protegir els drets humans tant de ciutadans individuals com de grups en el cas que aquests fossin tractats injustament pels governs respectius. Això és un dels fonaments del dret europeu actual i segurament el que més molesta els fiscals i advocats de l’Estat espanyol que –en el cas dels presos polítics catalans, si més no– insisteixen a defensar, amb tot de tics tan petulants com paranoics, una omnipotència estatal deslegitimada globalment des de fa anys. Per exemple, obvien el fet que el dret (internacional) a votar supera amb escreix el dret (espanyol) d’estomacar els votants. Potser perquè saben que, tal com em va dir una advocada defensora del drets humans fa pocs dies, la República Catalana serà reconeguda pel dret internacional –o no serà.