Què hem de fer?

Què hem de fer? es pregunta la gent davant del que està passant. I, un cop més, Òmnium ha sabut interpretar el moment amb el llançament de la campanya Som el 80%. Als sectors amb més testosterona han situat la campanya en la llista de traïcions. Potser ha arribat el moment en què tota la colla que es dedica a predicar que la República només és una qüestió de manca de voluntat, es presentin en una opció política i l’electorat es pronunciï sobre quin pes li dona.

Dit això, la resta de gent hem de poder contestar la pregunta sobre què hem de fer. Per exemple, crec que tenim un dèficit organitzatiu en l’àmbit solidari. La campanya dels llaços grocs ha estat molt bé i caldria rellançar-la amb accions puntuals coordinades a nivell nacional. Però, en canvi, la solidaritat pràctica no funciona del tot. Manca una caixa unificada de solidaritat que permeti donar suport als líders, però també als centenars de ciutadans anònims que estan essent cridats per la justícia. Manca una coordinació de totes les defenses d’aquests centenars de represaliats. Manca a un any vista, un servei d’atenció psicològica als represaliats físicament en les càrregues de l’1-O. I, finalment, manca una coordinació efectiva per passar de la defensa a l’atac, denunciant fins on calgui els falsos informes, la manipulació de proves, la prevaricació sistemàtica, portant davant la justícia, amb noms i cognoms, els policies, guàrdies civils o membres de la judicatura que poden haver incorregut en delictes.

Què més es pot fer per forçar l’Estat i la comunitat internacional a concedir l’autodeterminació? Dels quatre àmbits bàsics de l’estratègia no violenta, fins ara ens estem repetint només en el primer: el de les manifestacions o els manifestos, dues variants perfectament reglades que un Estat autoritari com l’espanyol entoma sense problemes.

Ja que som capaços d’agrupar milions de persones al carrer i aglutinar el 80% de gent que vol llibertat, absolució i autodeterminació, ens falta fer el pas següent. Què els proposem a part de signar o manifestar? I aquí és on el segon àmbit, el de la no cooperació està totalment per explorar. Un àmbit perfectament legal, perquè només es tracta d’exercir els drets en una direcció o de no exercir-los. Així, quins són alguns dels pilars de l’autoritarisme que es poden erosionar? Aquests dies n’hem acabat de ser conscients de dos: el poder financer i el poder judicial. Al primer se l’erosiona canviant el comportament com a usuaris de la banca. Al segon, amb la divulgació de les notícies de col·lusió d’interessos, de corrupcions burocràtiques de molts membres dels alts organismes de la judicatura, amb la ridiculització de les seves actuacions. El poder de consum de 3 milions de persones pot fer trontollar companyies que financen la premsa ultraespanyolista que atia l’odi contra els catalans; pot fer emancipar el mercat català de l’oligarquia crescuda a les faldes del BOE.

L’altre protagonista és la policia, l’autora dels falsos informes, aquella que rep homenatges sistemàtics del feixisme militant i dels sindicats ultres que es tornaran a manifestar davant de Via Laietana aquest dissabte. Cal recordar aquí que fa més d’un any es va aprovar al Congrés dels Diputats una resolució per traspassar la comissaria i els seus arxius a la Generalitat i convertir l’edifici en un espai memorial de la tortura sistemàtica que s’exercí a les seves instal·lacions contra obrers, catalanistes, estudiants.

I, a la fi, la clau de volta de tots aquests pilars és el rei, el que va sortir el 3 d’octubre a avalar el “A por ellos” i ho va fer en contra de l’opinió de Rajoy i, per tant, amb l’opinió a favor de la cúpula militar, la mateixa que amb un miler de signatures s’ha oposat a l’exhumació de les restes de Franco.

Al costat de la no cooperació hi ha el tercer àmbit, el de la desobediència, però aquest ha de ser voluntari i molt ben planificat. Se’n parla molt, sobretot per exigir-lo als altres, i es practica poc. I finalment, el quart àmbit és el de la creació d’alternatives, el que consolida millor l’emancipació personal, social i nacional. I aquí sí que el govern autonòmic hi té un paper rellevant donant suport a tot allò que acceleri aquesta emancipació. Per exemple, impulsant de veritat una ràpida transició energètica. O avançant en models de cogestió comunitària de certs serveis públics.