De Maillol a Machado

Ara que s’acosten els 80 anys de l’exili republicà (gener-febrer del 1939) –amb la mort d’Antonio Machado, en aquesta darrera data, a Cotlliure, i els 75 de la mort a Banyuls, el 1944, del gran escultor Arístides Maillol– potser és convenient recordar dos dels llibres que Xavier Febrés dedicà, no fa pas gaire, a aquestes dues personalitats. El primer, Maillol, l’escultor carnal (Curbet Edicions, Girona, 2012), i el segon, Els últims dies de Machado (La Mansarda, Barcelona, 2013), volums que tenen coses en comú: un mateix territori (l’Empordà i el Rosselló, amb un Pirineu que no hauria d’haver separat res), uns llocs veïns on van trobar la mort aquests homes de cultura i una frontera francoespanyola per on es va veure obligada a passar la riuada humana que, des de tots els punts d’Espanya, abocava les seves vides a l’expatriació involuntària.

Els qui coneixem la trajectòria de Febrés no ens sorprèn la seva beneïda insistència a biografiar aquestes terres que, des del 1659, amb el Tractat dels Pirineus, van haver d’assumir la tràgica realitat de ser separades per dos estats fortament centralitzats, amb hostilitats continuades, a banda i banda de la serralada, cap a la cultura i la nació catalanes de què procedien des de l’edat mitjana.

I és que Xavier Febrés (Barcelona, 1949) –l’any que ve farà 40 anys que s’hi començà a relacionar a través de la corresponsalia de L’Indépendant, de Perpinyà, a Barcelona–, amb el seu periodisme cultural, literari i viatger, amb les seves cròniques i assaigs, històrics i actuals, sobre el nostre veïnatge mediterrani –el de l’Empordà, del Rosselló, de França i d’Itàlia– ha esdevingut un renovat biògraf de la nostra cultura, ampliant i actualitzant el que van escriure els clàssics més propers, començant pel seu i nostre Josep Pla, de qui és evident que, tant ell com jo, hem begut els molts litres de bona prosa que va deixar. Així, i més enllà dels títols estrictes d’aquestes biografies, hi trobem un memorial històric que abraça de finals del segle XIX a la meitat, i més enllà, del XX, donant a entendre que la perennitat, tant de Maillol com de Machado, s’estén molt més enllà dels anys de les seves morts; de fet, fins ara mateix. I per això són clàssics, perquè van ser dignes davant les atrocitats desfermades entre 1914-1918, 1936-39 i 1939-1945. Molta i bona informació s’acumula en els dos casos: els últims mesos de la República Espanyola, el pas de Machado per Barcelona i la frontera (Cervera), l’arribada en tren a Cotlliure, on els seus ossos, i els de la seva mare, ja no van poder continuar més, l’enterrament de tots dos, amb tres dies de diferència a finals de febrer i, en fi, tot el que va venir després per honorar la seva memòria per part de catalans i espanyols antifranquistes.

Igualment, pel que fa a Maillol, “l’escultor carnal” de l’apoteosi de la dona, arrelat al cor de la terra i del mar de Banyuls, d’una catalanitat lligada als temps antics, d’una sensibilitat que el feia plorar escoltant la tenora i d’una humanitat que, veient justament el pas dels refugiats per aquests costers, va mobilitzar queviures i farmàcies per atendre els desvalguts que, a França, encara no havien acabat el seu sofriment.